OPINIÓ
Aquí, qui més se la juga, és Xavi
Se la juga i ho sap en aquest nou curs, perquè ja en els primers set mesos com a tècnic culer s’ha adonat que o imposa el seu estil, la seva autoritat, o morirà com tants d’altres.
A mi no m’ho ha d’explicar ningú. Aquestes orelles, que algun dia desapareixeran amb el meu cos, van sentir i van escoltar, les dues coses, sí, perquè no és el mateix sentir que escoltar, de la boqueta del formidable, generós i intel·ligent Xavi Hernández, en un bar pròxim al Turó Park, que estava cansat i decebut del comportament, actitud i professionalitat de bona part de la plantilla que li havia tocat en sort al tornar, il·lusionadíssim, de Qatar.
Al explicar-m’ho vaig tenir la sensació, tot i que una altra cosa és que ho aconsegueixi, que una de les seves prioritats en aquest curs que acaba de començar d’una manera tan irregular, rara i incerta era canviar aquest ambient, implantar, definitivament, unes normes de comportament obligatòries, d’estricte compliment i, sobretot, crear l’ambient professional que el Barça es mereix.
Enmig de tot aquest soroll, enmig de l’aixecament de totes les palanques hagudes i per haver, enmig d’aquest nou estil d’endeutament (Josep Maria Bartomeu es va entregar als jugadors i Laporta, als patrocinadors), és evident que aquí se la juga tothom. Però molt més, Xavi.
Ningú, absolutament ningú (i no dic que estigui ni bé ni malament, certifico que així ha sigut), ha escollit el camí assenyalat fa alguns dies per l’admirat Pep Guardiola: tenir paciència, no tornar-se bojos, tirar de planter, pagar deutes i recuperar-se a poc a poc amb l’estil característic del Barça. I els títols, ja arribaran.
El camí escollit (insisteixo, perfectament defensable) ha sigut gastar, generar il·lusió (especialment amb el megafitxatge de Lewandowski), rebutjar (no del tot) el camí dels del planter i la generació del futur dream team (Eric, Gavi, Pedri, Ansu i Nico) i apostar pel rendiment immediat dels de trenta anys que, com no para d’insistir el president-executiu («ja sap vostè», va comentar a Stòitxkov, «que ara els jugadors es cuiden molt i als 34 són encara formidables futbolistes»).
Però enmig d’aquest nou escenari, hi ha Xavi, que ha de demostrar (aquesta vegada sí) ser mereixedor d’ocupar la banqueta del Barça. Algú es va atrevir ¡Déu! a denominar-lo el nou Pep. Li toca a ell, el seu germà, al seu preparador físic (de qui l’any passat es reien algunes estrelles quan programava els exercicis), a l’entrenador de porters i dissenyadors d’estratègies de partits.
Notícies relacionades
Xavi se la juga i ho sap, perquè ja en els primers set mesos com a tècnic culer s’ha adonat que o imposa el seu estil, la seva autoritat, o morirà com tants d’altres. Pot ser, fins i tot, que aquest any ja no els faci tant la pilota als veterans, als galàctics i s’atreveixi (¡tant de bo, per Déu!), no només a deixar-los a la banqueta o a la grada, sinó, fins i tot, a assenyalar-los a la sala de premsa, cosa que al curs passat no va passar, sent còmplice, sí, sí, còmplice, de tanta mediocritat. Ell també ha de demostrar que és l’entrenador.
PD: Pep Guardiola, al seu primer any complet, va guanyar Lliga, Copa i Champions. Ho sento. O no.
