¿Per què Alcaraz i altres esportistes d’elit se saturen?

No és un drama, però passa. Sobretot en l’esport d’elit, al cim del món. Els esportistes que competeixen al més alt nivell han de suportar, no només la pressió de guanyar cada dia, duríssimes sessions d’entrenament, una estricta disciplina, viatges, viure allunyats dels seus, múltiples esdeveniments, entrevistes, persecució de centenars de càmeres, popularitat, compromisos sinó, també, bregar amb els problemes diaris, mundans, normals que patim tots.

I, en un moment o l’altre, tota aquesta pressió esclata, explota, per alguna banda. Podia haver passat en qualsevol esport i competició. I a qualsevol esportista d’elit. A Tadej Pogacar, l’emperador del ciclisme; Fernando Alonso, fart del seu deficient Aston Martin; Jorge Martín, cansat de tant sofriment i ara ressuscitat en MotoGP; Lamine Yamal, molest amb un assistent de Hansi Flick que no va deixar de torturar-lo des de la banda… però, curiosament, els va passar, recentment, a dos grandíssims campions del tennis, que, en l’era del directe, van ser captats en dos moments d’esclat, d’estrès suprem.

Comentaris de barra de bar

El gran, l’immens, Carlos Alcaraz es va acostar a la llotja on es trobaven els seus entrenadors, durant el torneig de Miami, mentre estava perdent (incomprensiblement) davant el nord-americà Sebastian Korda i va dir als seus: "¡No puc més!, ¡me’n vull anar a casa!". Després, a l’arribar a Barcelona, el murcià es va sincerar: "A certs partits arribo saturat mentalment pel que passa fora de la pista i, quan toquen partits durs, arriba un moment en què et costa molt".

Onze dies després, el seu col·lega rus Daniïl Medvédev destrossava, no una sinó 10 vegades, la raqueta contra tot el que l’envoltava a la pista central de Montecarlo, després de perdre, davant l’italià Matteo Berrettini, per un contundent doble 6-0. "Són persones com tu i com jo, així que el primer error que cometem és creure que ells sí que poden amb tot", assenyala Mar Rovira, una de les psicòlogues esportives de més prestigi d’Espanya. "Tu pateixes problemes a casa, el que sigui, no arribes a final de mes i tu mateix et justifiques en el sentit que, a la feina, no rendeixes com hauries de fer-ho perquè tens aquesta llosa a sobre. Però, quan fem aquesta mateixa reflexió amb els déus del segle XXI, que són els esportistes d’elit, no els analitzem sota el mateix prisma. Si els veiéssim com ens veiem a nosaltres en moments de tensió, probablement evitaríem fer comentaris de barra de bar del tipus: ‘Aquest xaval, de què es queixa, si ho té tot’. Aquí som molt injustos".

Estem parlant, recorda aquesta exjugadora professional de bàsquet, de l’1% de la població, que són els esportistes que arriben a un lloc rellevant en la seva especialitat. "Quan treballes amb ells, sents la temptació, a l’afrontar alguns problemes quotidians que et plantegen, de dir-los: ‘Amic, això és la vida’, perquè, a la vida, fins i tot en la d’ells, hi ha bastants més marrons que alegries".

Per a la Mar, el màster de la vida és saber quines són les dificultats, els problemes, que podem i hem de surfejar i quins els que, realment, hem d’afrontar i intentar solucionar. "Hi ha situacions, més de les que pensem, que es poden solucionar amb una abraçada, ànims, tocar la gent, deixar passar els dies i endavant. Això sí, en aquests casos, l’equip, tots, hem de saber que l’esportista no rendirà al 100% i, en aquells dies, ens conformarem amb el 80% del seu ímpetu i competitivitat". Quan el problema augmenta de nivell i s’ha d’afrontar de cara, Rovira explica que hi ha "estratègies, denominades autoeficaces, orientades a solucionar aquest problema que passen, sens dubte, perquè la teva manera de pensar, sentir i actuar estiguin orientades en aquesta direcció.

Mar assegura que moltes vegades es tracta, simplement, de canviar certs comportaments habituals i, malgrat que al principi et faci certa mandra, ho fas i dona resultat. "És molt important, molt, tenir en compte la teva llista d’èxits vitals ja que sovint t’ajuden a resoldre aquest problema que creus enorme. Aquesta és una gran solució: si ho he resolt una vegada, puc resoldre-ho de nou".

La reflexió dels professionals consultats per a aquest reportatge és que, quan vius en l’elit de qualsevol esport, quan comences, les obligacions i esclavituds que comporta (esdeveniments, promocions, viatges, entrevistes, conferències de premsa, fotos, càmeres…) t’agraden, et venen de gust, et semblen fins i tot divertides, però, a mesura que passen els anys, aquest peatge et va carregant, estressant i, lògicament, pot acabar afectant el teu rendiment.

Res de tot això és per a Mar Rovira preocupant. "Aquestes serien les pegues que has de surfejar. ¿Com? Doncs descarregant el teu organisme amb altres coses. ¿Quines coses? Doncs, per exemple, és sagrat que descansis molt i bé; és sagrat que t’alimentis bé; és sagrat que tinguis la teva hora al dia de desconnexió absoluta i total".

Rovira explica que ella es repeteix molt sovint: "¿Quan em converteixo en una psicòloga guai?". I es respon amb convicció: "En el moment que dic a l’esportista: ‘Escolta, repassem la caixa de les coses disfrutables. Aquesta caixa cal tenir-la com més plena millor". I un pensa en la caixa de les coses disfrutables d’Alcaraz, en aquest Open d’Austràlia magnífic a afegir als sis anteriors Grand Slam; en aquest primer fill de Fernando Alonso; en l’apoteòsic novè títol de Marc Márquez, tornant de l’infern; en la vitrina insuperable de Pogacar; en l’estel·lar despertar de Lamine deixant perplex més de mig món…

"Puc fer-li una pregunta", deixa anar de cop Xavi Lucas, un altre dels psicòlegs esportius d’altíssim nivell que hi ha a Espanya. Per descomptat. "D’acord, ¿on creu que els esportistes d’elit rendeixen millor, com a locals o com a visitants? Exacte, en un 80-20 o 70-30, com a locals. La xarxa emocional que generen els contextos físics, les rutines i els hàbits que es viuen com a local, l’olor, la temperatura, l’espai, el pavelló, la pista, la gespa, el circuit, el públic, la família… resulten tremendament positius de cara a competir bé".

"Un tema tabú"

"La dimensió emocional dels esportistes d’elit és, de moment, un tema tabú", assenyala Rafael Bisquerra, psicòleg, pedagog i catedràtic de la Universitat de Barcelona, una autèntica eminència pel que fa a educació emocional. "Hi ha multitud d’investigacions que demostren que és un tema primordial en el seu rendiment i, en aquest sentit, crec que els esportistes d’elit necessiten una formació en competències emocionals per afrontar aquells moments de crisi, d’estrès, de dificultat".

Bisquerra, que és president de la Xarxa Internacional d’Educació Emocional i Benestar (RIEEB), considera que "els entrenadors, en general, o els entorns d’aquests grans esportistes no estan sensibilitzats amb aquestes pràctiques i molts d’aquests esportistes i moltes de les persones que treballen amb ells cometen l’error de pensar que les emocions poden ser un factor que s’interpreti com una debilitat, quan no és així".

Aquest veterà psicòleg i pedagog que té, fins i tot, un equip de professionals treballant diàriament a la Masia del FC Barcelona per preparar els joves valors culers de cara al futur, considera que "no només el dia a dia, la seva família, el seu entorn, els seus col·legues, els seus amics sinó, fins i tot, el mateix esport poden ser un generador, un provocador de frustracions".

«El màster de la vida és saber les dificultats que són ‘surfejables’, solucionables o per disfrutar»

MAR ROVIRA

Psicòloga esportiva

«Moltes vegades treballo amb les parelles i pares. Poden contribuir que l’esportista superi la dificultat»

XAVI LUCAS

psicòleg esportiu

«Hi ha professionals que han creat una gimnàstica emocional per a l’esportista»

Notícies relacionades

Dones en Joc, un motor de canvi social

Fils es corona a Barcelona en una setmana perfecta

RAFAEL BISQUERRA

psicòleg i pedagog