Desena avinguda Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

La por de Podem

Hi ha una pugna ideològica en marxa: ¿qui paga la factura dels plats trencats a Ucraïna? Energètiques i banca diuen que no els demanem gaire

3
Es llegeix en minuts
La por de Podem

EFE / FERNANDO VILLAR (Efe)

De vegades, les pors i els enemics diuen més d’algú que els seus amics, aliats i esperances. Se sabia, més o menys, que des de la seva irrupció com articulació política del 15-M Podem preocupava, irritava i fins i tot espantava certs sectors econòmics i polítics del país. Una por, per exemple, que no podem dir que hagi causat Vox quan va experimentar un auge polític similar. Dit pel broc gros: no és aventurat afirmar que a la banca, o als sis  grups de construcció que recentment han sigut multats per la Comissió Nacional del Mercat de Valors, els fa més por Podem que Vox. En canvi, a minories de diferent pelatge (LGTBI, joves urbans, professors de ciències polítiques de la Complutense...) els fa més por Vox que el partit que va liderar (o lidera, és un embolic) Pablo Iglesias. 

De l’abast de les reaccions a la por de Podem n’hem tingut un petit tast aquests dies amb una nova entrega d’àudios del comissari Villarejo en què La Sexta no queda ben parada en la  difusió d’informació falsa («matussera») sobre la formació morada i la seva relació amb Veneçuela, un dels ‘hits’ cavernícoles dels últims anys. Per alguna tesi doctoral (o algun treball de narrativa de no ficció) queda la comparació entre el tractament informatiu a Vox i Podem en programes d’infoentreteniment de les televisions espanyoles en obert dels últims anys. Explica millor certs comportaments electorals que el CIS de Tezanos. 

Els socis de Sánchez

La por de Podem, alimentar-la, propagar-la, exagerar-la, no és cosa fútil. La principal crítica a Pedro Sánchez no és què ha fet aquesta legislatura, la seva acció de Govern, sinó amb qui l’ha tirat endavant: amb Podem, amb els independentistes catalans, amb Bildu. Aquests dies n’hem tornat a veure uns quants exemples: la tornada d’ETA al primer pla a causa de la llei de memòria històrica (flac favor a la convivència que torni el tot és ETA de Mayor Oreja) i els enormes escarafalls per les mesures per pal·liar els efectes de la inflació impulsades pel Govern: els bitllets gratis de Rodalies i, sobretot, els impostos a les empreses energètiques i la banca. El Govern, es lamenta Alberto Núñez Feijóo, aplica el programa de Podem, com si aquest partit no formés part de l’Executiu. No sabem què hauria dit Feijóo si, a la francesa, el Govern hagués nacionalitzat les empreses elèctriques. ¿Hauria anomenat macronista Sánchez? 

Notícies relacionades

El principal triomf del diable és que estiguem convençuts que no existeix. De la mateixa forma, la principal carta de la dreta és que creguem que no hi ha ideologia, que només hi ha una manera correcta de fer les coses, la seva. La ideologia existeix, i la vella i caduca lluita de classes és aquí, fresca com una rosa, per molt que l’estèril guerra cultural l’amagui, camufli i de vegades sepulti. De fet, avui, ara, estem vivint una lluita de classes. Es diu qui paga la factura de la guerra. La factura de la Gran Depressió ja sabem qui la va pagar. Les energètiques i la banca han dit molt clar que no hi comptem. No hauria de ser una sorpresa de sectors que han interioritzat en els preus l’ajuda decretada pel Govern o que en l’anterior crisi van necessitar un rescat milionari a compte de l’erari públic. Feijóo lliura aquesta guerra en un bàndol. Sota el maquillatge de canyes i gracietes sobre els ex, Isabel Díaz Ayuso també. Des de l’altra banda de l’espectre, Podem fa el mateix. Hi ha qui prefereix navegar, tocar el violí i no fer enfadar ningú, perquè les ideologies han mort, ¿no us n’heu assabentat? Bill Clinton en va dir triangular. A molts sectors del PSOE els encanta. 

Per això la por de Podem i les crítiques als socis del PSOE és tan important. Perquè si la classe mitjana li agafa por a Iglesias i altres aliats –conjunturals o estructurals– socialistes, l’esquerra en aquest país ja no triangularà simplement perquè no podrà governar.