Nul respecte a l’atrocitat

Abascal els acusa a "ells" de mentir. Alguna ment càndida podria pensar que Abascal està indignat perquè l’acusen en fals de voler deportar gent pel seu origen ètnic. No és així: això és justament el que el líder de la ultradreta espanyola vol fer, ja que no es planteja expulsar del país ni desposseir de la nacionalitat espanyols delinqüents, que professin altres religions que no siguin el cristianisme, masclistes, gorrers o que s’hagin escapat de casa sent menors. Abans que maltractadors de dones, són espanyols.

La indignació d’Abascal, la falsedat que denuncia, és que la diputada Rocío de Meer va parlar de vuit milions de persones quan Vox encara no ha decidit la xifra. Potser són menys. O potser són més.

Isabel Díaz Ayuso ha criticat la idea per "populista", entre altres motius perquè a veure com s’organitza una deportació massiva. I així, com qui no vol la cosa, ja estem parlant dels detalls de deportacions: que si les xifres, que si les dificultats logístiques. L’inimaginable, que no ens atrevíem a verbalitzar, ja forma part de la nostra conversa.

A l’altre costat del Mediterrani, a Gaza, passa el mateix, amb la diferència que allà, a més, s’ha constatat la facilitat amb què de les paraules es passa als fets. El ministre de Defensa, Israel Katz, ha explicat els plans de construir una "ciutat humanitària" a les ruïnes de la ciutat de Rafah (destruïda pel seu exèrcit) per acollir primer 600.000 palestins i després tota la població, que abans de la guerra ascendia a uns dos milions de persones. Una vegada allà, els palestins no podrien sortir, si no és per no tornar mai a Gaza.

No fa falta saber gaire història per buscar referents històrics de zones en les quals es concentra per força milers de persones, condemnades a no poder sortir, expulsades per un exèrcit de les seves cases destruïdes, la seva terra ocupada pels militars. També llavors se les anomenava zones humanitàries, de trànsit, regals de les forces ocupants a la població.

Notícies relacionades

El que no pot ser

‘És la prostitució, estúpid’

Tornen a la nostra conversa paraules, conceptes, discussions que crèiem desterrats. Com dècades enrere, les palanques de la propaganda (el principi de simplificació i de l’enemic únic; el de deshumanització de l’altre; el del mètode de contagi; el de l’exageració i desfiguració; el d’orquestració; el de victimització del culpable i culpabilització de la víctima) ofusquen el discurs, complicat fins a l’enèsima potència per la multiplicació d’emissors i missatges a les xarxes socials. Fins al punt que els principis més bàsics (els drets humans, la legalitat, la memòria de les atrocitats del passat) s’han difuminat en una boirina amoral i un laberint de bombolles d’atenció.

Només queda dir no, tot i que sigui una feble veu en la marabunta. Negar-se si més no a parlar de deportacions. Adoptar la ferma decisió de no contemplar ni la logística ni la xifra (¿vuit milions no i tres milions sí? ¿com va un milió i mig?). Plantar-se i afirmar que deportar, bombardejar i matar milers de persones, i aixecar camps de concentració són crims injustificables sota qualsevol prisma. I afirmar que els que voten partits que promouen la deportació i recolzen països que bombardegen i conceben camps de concentració no mereixen respecte democràtic, siguin ciutadans corrents, polítics o estats.