Coneguts i saludats | Article de Josep Cuní Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Dolors Genovès, en cos i ànima
Amb els seus reportatges televisius, Dolors Genovès es va proposar indagar i denunciar aquelles parts fosques de la història recent sense les quals una societat mai pot sentir-se alliberada
Quan li van preguntar a Oriana Fallaci pel secret dels seus reportatges, la periodista italiana va contestar: «Molt fàcil. Jo decideixo per endavant si seran un drama o una comèdia». I així va ser com va il·lustrar el món amb les grandeses i les misèries del propi món. Entrevistant per a la història els seus grans líders amb la sagacitat de qui sap despullar-los dels seus falsos oripells. I descrivint els episodis més dolorosos de la segona meitat del segle passat. Aquells que van dibuixar el paisatge global avui qüestionat i alterat.
L’última vegada que la controvertida escriptora va exercir d’enviada especial va ser el 1991. Guerra del Golf. La primera. Saddam Hussein va envair Kuwait i 34 països encapçalats pels Estats Units, amb mandat de l’ONU, es van llançar a defensar els petrodòlars. Va ser el primer conflicte bèl·lic retransmès en directe. Les televisions mostrant esclats de llums en plena nit. Els míssils seduïen les pantalles i a través d’aquestes els intercanvis diplomàtics completaven la narració d’un conflicte que amenaçava de portar les tropes aliades fins a Bagdad. Van parar. Trigarien 12 anys a tornar per derrotar definitivament el rais. Saddam Hussein va caure com ho va fer la seva pròpia estàtua. L’Iraq segueix en conflicte.
Entretots
Aquell any de guerra, Dolors Genovès i Morales (Barcelona, 17 de setembre de 1954 / 5 de juliol del 2022) ja el va viure a TV-3. L’havien incorporat al breu equip que editava el primer informatiu en directe del Canal 33. Hi va coincidir amb unes altres tres periodistes amb qui formaria un grup de treball, amistat, complicitat i entusiasme que allargava vetllades i va mantenir les trobades. De tant en tant es permetien convidar el col·lega que suposadament les va dirigir en aquella curta però edificant etapa. I així va ser com Esther Vera, Susana Morcillo, Pilar Antillach i la mateixa Dolors van compartir sanament xafarderies i notícies, ànsies i laments, sempre sota la batuta de qui aquesta setmana se’n va anar, arrossegant la llosa d’una llarga i pesada malaltia.
Notícies relacionades«No pots sobreviure si no coneixes el passat», afirmava Fallaci mentre recercava en l’ahir la seva projecció del demà. I alguna cosa d’això va perseguir Genovès amb els seus reportatges televisius. Indagar i denunciar aquelles parts fosques de la història recent sense les quals una societat mai pot sentir-se alliberada. Aixecar les alfombres sota les quals descendents al·ludits desitjaven mantenir la pols al·lèrgica dels seus avantpassats. No fugir de les polèmiques fruit de la mirada crítica i enfrontar-se a les seves conseqüències en legítima defensa de la seva honestedat professional.
Persona de caràcter i decisió, coherent i lleial, no sempre compresa pels seus superiors, va aconseguir escapolir-se d’alguns d’ells després de rebatre’ls raons amb la mateixa passió que infonia al seu treball. I de determinades divergències oficials va emanar la soledat de la seva dedicació ironitzada quan, parlant d’equip, sabia que només havia comptat amb el tècnic i a temps parcial. Però mai va desistir. I d’una nota a peu de pàgina extreia una altra història de la història que interpretava d’acord amb la seva mirada, per descomptat. Perquè, com Oriana Fallaci, Dolors Genovès sempre va saber que «el moment en què renuncies als teus principis, als teus valors, estàs morta. La teva cultura és morta. La teva civilització és morta. Punt». I final, amiga.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
