Cas Pegasus i el PP de sempre

¿Quina ha sigut la reacció del PP de Feijóo davant el ‘Catalangate’ i les intrusions –probablement per part del Marroc– en els mòbils de Sánchez, Margarita Robles i Fernando Grande-Marlaska, és a dir, davant el que es coneix ja com el ‘cas Pegasus’?

El PP de Feijóo ha donat suport a la ministra de Defensa, Margarita Robles –que va deixar anar en el Congrés: «¿Què ha de fer un Estat, què ha de fer un Govern, quan algú vulnera la Constitució, quan algú declara la independència, quan algú talla les vies públiques, provoca desordres públics, quan algú es relaciona amb dirigents polítics d’un país que està envaint Ucraïna [Rússia]?»–, i no només s’ha mostrat plenament comprensiu, sinó que ha aplaudit la violació de la privacitat dels independentistes. Per als populars, abans que la democràcia, abans que la Constitució, abans que els drets de la ciutadania, hi ha Espanya (la rància i miop idea d’Espanya amb què segueixen empipant).

Més encara, el PP li ha preguntat a Sánchez que com se li acut negociar amb gent a qui el CNI està espiant (si el CNI els espia, és que el president Argonès i companyia són gent perillosa, criminals). El PP s’ha atrinxerat amb el CNI, mentre censurava el president socialista per entregar el cap d’Esteban a «aquells que volen destruir aquest país». En el seu afany per fustigar, Feijóo ha llançat la sospita que el gir espanyol sobre el Sàhara es pugui deure al xantatge del Marroc, que disposaria d’informació compromesa.

En resum, el que ha fet Feijóo davant el primer gran escàndol amb què ha topat com a líder del PP és el mateix que haurien fet Casado i tots els PP anteriors a Casado. Ha fet servir el desgastat manual de sempre.

No obstant, un centredreta modern i europeu hauria actuat d’una manera molt diferent. Pràcticament, al contrari. Per començar, en el cas dels independentistes –no sabem encara quants han sigut espiats exactament– el PP hauria d’haver sortit en defensa dels drets fonamentals (i, per tant, de la Constitució) de tots els ciutadans, siguin quines siguin les seves idees polítiques. Això significa haver exigit explicacions al CNI, a la ministra de Defensa i al mateix president Sánchez sobre les punxades. Per no parlar del jutge del Suprem Pablo Lucas, que ha aplicat la màniga ampla, per expressar-ho diplomàticament, a l’hora de donar llum verda al CNI.

O sigui, inquirir sobre què justifica una intromissió tan salvatge a la privacitat de ciutadans espanyols (perquè són ciutadans espanyols, ¿no?). Unes pràctiques del CNI que, si es normalitzen i homologuen com fa el PP amb la seva actitud, demà poden afectar qualsevol persona. Perquè després del que sabem per ara, és a dir, del perfil de les víctimes i les dates, s’arriba a la conclusió que l’espionatge va ser absolutament abusiu. 

Notícies relacionades

El Defensor recomana canvis en la llei del CNI per millorar el control judicial

Naturgy: no tots els fons són iguals

La prova del cotó fluix és ben senzilla: pregunti’s, estimat lector, com reaccionaria Feijóo si el CNI hagués entrat als mòbils d’alts càrrecs, militants, familiars i col·laboradors del PP. Si la resposta és que hauria reaccionat de manera diferent o radicalment diferent, és que el PP està actuant malament.

Quant a l’espionatge al president Sánchez, és cert, com repeteix la dreta i els seus mitjans prosèlits, que els presidents de Govern no solen revelar que el seu telèfon ha sigut punxat, com va fer Sánchez. Com ho és també que l’oposició, quan té un mínim sentit d’Estat, s’absté de treure profit d’un assumpte tan seriós per als interessos del país.