EUA
Trump, Von der Leyen i Putin
Ni el pitjor dels seus enemics pot negar que Donald Trump és un home disruptiu, fins i tot revolucionari, en la manera de fer política. Ho va ser ja en el seu primer mandat, però ho està sent molt més ara. Alguns observadors han apuntat a la teoria del boig, un concepte inspirat per la figura de Richard Nixon, per intentar donar sentit al comportament trumpià. La teoria del boig ens adverteix del poder que guanya aquell que aconsegueix que el seu interlocutor cregui que és capaç de qualsevol cosa. Que no està subjecte al càlcul racional de guanys i pèrdues. Que tot li importa un pebrot. Tenir algú així davant, sobretot si és tan poderós com el president dels EUA, resulta molt intimidatori, fins i tot aclaparador. Potser això explica l’actitud timorata de la molt cartesiana Von der Leyen. Al creure la presidenta de la Comissió Europea que el nord-americà és perfectament capaç de prendre decisions absurdes, de qualsevol disbarat, ella va sentir que la seva responsabilitat era salvar els mobles, evitar una catàstrofe aranzelària. Per això es va plantar, va acceptar en el just instant en què el resultat li va semblar tolerable, és a dir, que no suposava una derrota en tota regla.
Però Trump no només es comporta com un boig. A més, les seves posicions resulten absolutament volàtils, inconsistents. Pot deixar anar afirmacions del tot subjectives i fins i tot clarament falses. Fa una amenaça i a continuació canvia els terminis o les exigències. És un xarlatà incurable. Pràctica un genuí cunyadisme, menyspreant, i això és el que genera profunda desorientació, les conseqüències que té tot el que diu. Trump parla com si fos un home del carrer, com si estigués permanentment en l’animada tertúlia al bar de la cantonada. Potser per això Putin –expert ell mateix en la teoria del boig– va redoblar els seus atacs contra Ucraïna just 24 hores després que Trump el comminés a resoldre el conflicte. Simplement, Putin –a diferència de Von der Leyen– veu Trump a través del segon prisma, o sigui, com algú capaç de dir avui blanc, demà negre i demà passat gris. Com un home a qui en realitat no s’ha de prendre gaire seriosament, ni al peu de la lletra.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
