Illa i el puigdemontisme

Els comuns i ERC -responsables del fiasco del pla d’habitatge socialista- es van entestar, tots dos amb el seu estil i motius particulars, a ressaltar les diferències que els separen d’Illa. Ningú no diria que van ser ells els qui l’any passat el van encimbellar a la presidència de la Generalitat. Potser, en la seva resignació, el president remugava entre dents, emulant Álvaro Figueroa, comte de Romanones, allò de "¡Coi, quina tropa!". A més d’amargar-li el debat de política general, els seus socis el van avisar que no es fes gaires il·lusions, ja que aquest any ben bé pot ser que tampoc tingui pressupostos.

A Junts per Catalunya es recreen amb aquesta mena de vodevils, i es mofen de com de precari i encallat es troba el bloc de la investidura. Tanmateix, en el debat passat van demostrar que, malgrat el pas dels anys, no han aconseguit desempallegar-se de la retòrica octubrista. Segueixen encara amb un peu i tota una cama al 2017. Que pretenguessin que Illa els votés a favor d’un referèndum d’independència és només una mostra. Exigien al mateix a qui anomenen "anestesista" pel seu afany de girar full del procés i a qui recriminen que Pedro Sánchez no compleixi els seus compromisos. Li retreuen així mateix que mai s’enfronti al líder del PSOE, mentre que li exigeixen que s’inclini davant d’ells perquè si no l’inquilí de la Moncloa se n’assabentarà. A més a més, els puigdemontistes apliquen rigorosament la consigna de menyspreu al president de la Generalitat, que compassen amb el no a tot.

Es fumen un puro i celebren el galimaties entre el PSC, ERC i els comuns, però, extraviats en el seu laberint, ni per un instant se’ls acut que tal vegada seria bona idea mirar-se al mirall. Encara que només fos perquè Junts és la segona força de l’hemicicle. I plantejar-se si no han de començar a fer política a Catalunya. Si, per exemple, no haurien d’intentar angoixar-se menys per Sílvia Orriols i oferir alguna proposta seriosa als socialistes i, fins i tot, és clar que sí, asseure’s amb ells a negociar els pressupostos. El PSC d’avui està més identificat que mai amb el PSOE, cert, però també és el més pragmàtic i allunyat de qualsevol frivolitat esquerranosa.

Notícies relacionades

L’ordre en el desordre de Trump

Res a celebrar

Cal saber història, encara que només sigui la de fa quatre dies. I fa quatre dies, Illa pactava els pressupostos amb el govern de Pere Aragonès. Aquells gestos de responsabilitat van ser molt apreciats pels catalans, que al maig de l’any passat li van fer guanyar les eleccions. Illa va sumar nou escons i 220.000 vots als seus resultats del 2021. Els electors el van premiar perquè va fer el que s’espera d’un partit com el PSC, que és el mateix que s’espera -com saben els alcaldes juntaires i repetia Jaume Giró- de l’altre gran partit en la història recent de Catalunya, Junts, que a més és àmpliament percebut com la transmutació del que va ser CiU. O, expressat en altres termes, perquè, encara que Carles Puigdemont i els seus s’entesten a desmentir-ho, els catalans veuen Junts -encara- com un partit de govern, institucional, dels que es dediquen a fer que les coses funcionin i el país avanci. Fins i tot els antisistema de la CUP, després de la seva llarga reflexió interna, han començat a arremangar-se.

A la vista de la seva actitud, algun observador imparcial podria concloure que a Junts el que els mou de veritat és el que passa a Madrid, on forceja per assoliments com el català a Europa i l’amnistia per a Puigdemont. En especial pel segon. ¿Recorden quan, en la campanya electoral catalana passada, el líder de Junts va prometre presentar-se a la investidura -encara que no fos finalment ell el candidat- i va afegir que, si no aconseguia la presidència s’apartaria de la primera línia política? Després aquells plans es van torçar perquè l’amnistia, per obra i gràcia dels jutges revoltats, es va postergar. I així seguim, amb Puigdemont varat a Waterloo i Junts sense saber ben bé qui és o què fer. Acusant Illa de sucursalista, jactant-se de ser més patriotes que ningú, però convertint el Parlament en una plaça de segona.