¿Rectificarà Feijóo?

Després van arribar les eleccions, i tot i guanyar-les, Feijóo, acostumat a governar a Galícia amb amplíssimes majories, es va quedar fora de la Moncloa. El shock el va portar a la desorientació. Des de llavors, aquell suposat moderat ha fet tot el contrari del que molts esperaven. Els atacs al PSOE i als seus aliats han estat cada cop més aspres, més durs, guiats per l’afany d’aconseguir un poder que, al seu parer, li fou arrabassat de mala manera. Així, no és estrany que progressivament s’hagi anat acostant a l’estil matusser i a les proclames radicals de personatges com Díaz Ayuso o Aznar. L’espiral també s’ha vist afavorida per l’atracció que exerceix el trumpisme cañí de Vox sobre una part del PP. En comptes de fer un esforç per mantenir-se en la moderació i projectar-se cap al centre, el gallec, tot i alguns discursos més temperats i oberts al pacte, ha fet exactament el contrari. L’ascens de Miguel Tellado, Ester Muñoz i Álvarez de Toledo n’és una altra prova.

Notícies relacionades

Trump amenaça però no actua

La poesia no ven motos

L’amnistia als independentistes va portar el PP a l’exaltació. Aznar va cridar a la rebel·lió contra Sánchez: «Qui pugui fer, que faci». Després van arribar els casos de suposada corrupció al PSOE, coronats per l’escàndol d’Ábalos, Cerdán i Koldo. Aznar ha tornat a parlar. Aquesta vegada ha anat més enllà i ha amenaçat amb la presó: «Si negocies pressupostos en una presó, t’associes amb reclusos i pactes una amnistia amb delinqüents, no t’estranyi acabar a la presó, perquè aquest és el teu ambient». La vigorosa lliga antisanchista la formen, a més del PP i Vox, mitjans de comunicació, personatges de les xarxes socials, grans empresaris, sectors dels aparells de l’Estat, jutges –que s’han posat en vaga– i fins i tot el president de la Conferència Episcopal, Luis Argüello. S’han repetit les manifestacions i protestes al carrer. L’únic acord rellevant tancat pel PP amb el PSOE va ser per renovar el Consell General del Poder Judicial. El clima polític a Espanya, molt particularment a Madrid, s’ha tornat irrespirable. Tòxic i guerracivilista.

¿Quin futur ens espera? ¿Què passarà? S’ho preguntava, m’ho preguntava, l’altre dia algú que va començar definint-se com a «votant socialista de tota la vida». Se sentia profundament decebut, fastiguejat, amb el seu partit, però es resistia a donar el seu vot al PP, a «aquest PP». Alguns coneguts, va confessar, potser acabarien apostant per Vox. A mi m’hauria agradat dir-li, com veig que repeteixen altres observadors i analistes, potser deixant-se endur més pel desig que per la raó, que tot el que veiem té molt de teatre, perquè la política és, com va dir Arthur Miller, l’art d’actuar. I que, al final, ja ho veurà, el PP de demà no serà com el d’avui. Quan Feijóo governi tornarà a ser com era abans, és a dir, un home de dretes, però sensat. M’hauria agradat dir-li que el PP no és el que sembla, i que canviarà un cop acabi amb Sánchez. Però la veritat és que no ho crec. El que penso, contràriament, és que el passat determina el futur, i que és molt difícil que Feijóo rectifiqui. Perquè, encara que volgués –cosa que dubto–, les forces que ha convocat no li ho permetran