La nova Guerra Freda ha començat

Tot estava perfectament dissenyat per enviar un missatge clar i brutal. El líder xinès el resumia amb aquestes paraules: "La Nació Xinesa és una gran nació que mai no es deixa intimidar per cap mató, sempre valora la independència i continua endavant". L’acompanyaven una vintena de caps d’Estat. D’Europa només hi havien viatjat el primer ministre eslovac i el president de Sèrbia. El primer ministre indi, Narendra Modi, havia tornat a casa després de participar, dos dies abans, en la cimera de l’Organització de Cooperació de Shanghai, el pròleg civil de la desfilada. Tampoc hi era Donald Trump, primer destinatari de les paraules de Jinping i de la colpidora coreografia desplegada. Incapaç de mantenir la boca tancada, responia a Xi Jinping: "Els demano que transmetin les meves més càlides salutacions a Vladímir Putin i Kim Jong-un, mentre conspiren contra els Estats Units d’Amèrica".

Em vaig sentir transportat enrere en el temps, abans del meu naixement. La Guerra Freda. Quan els tancs soviètics exhibien el seu poder a la plaça Roja, l’URSS competia per la conquesta de l’espai i Mikhaïl Botvínnik guanyava el campionat del món d’escacs. I vaig adonar-me, ho estava veient amb els meus propis ulls, que s’ha disparat el tret de sortida a una competició sincera i descarnada per l’hegemonia mundial. Són molts els que s’han aliat per acabar amb la supremacia dels Estats Units i del que solíem anomenar Occident. La Xina ja no té res a veure amb aquella Xina de criatures famolenques per a les quals amb motiu del Domund es demanaven unes pessetes de caritat. La barreja de totalitarisme i control social amb economia de mercat ha propiciat un creixement econòmic espectacular. Una cosa semblant ha passat amb el país més poblat del planeta, l’Índia. Mentrestant, Putin ha imposat el seu lideratge cruel a la societat russa, a la qual ha insuflat orgull nacionalista i afany expansionista. Com tots els dictadors, Xi Jinping i Vladímir Putin s’han esforçat a reescriure la història per justificar els seus projectes personalistes.

Notícies relacionades

La setmana poc laboral

Suïcidi: conèixer i prevenir

Les democràcies occidentals i els seus aliats tenen al davant uns adversaris formidables. Molt més, de fet, que aquella URSS en blanc i negre de començaments dels seixanta. L’arribada de Trump al poder, amb la seva prepotència, la seva insensatesa i els seus aranzels, ha precipitat aquest nou enfrontament global –aquesta nova Guerra Freda, o com vulguem dir-ne–, que s’estava covant des de feia molt de temps. Dinamitada la venturosa teoria de la Fi de la Història de Francis Fukuyama, ens trobem davant un desafiament fenomenal, que probablement superarà aquell que crèiem resolt amb l’ensorrament de l’URSS a finals dels vuitanta i començaments dels noranta.

D’altra banda, el retorn de Trump al poder ha significat la ruptura amb Europa. Mira el Vell Continent amb total desconfiança, quan no directament com a antagonista i com a llast del qual cal desempallegar-se. L’inquilí de la Casa Blanca, que està triturant perillosament algunes de les normes de la democràcia nord-americana, ha abandonat Europa a la seva sort. El pitjor és que els Estats Units han deixat de compartir els valors fonamentals i els principis bàsics d’allò que anomenàvem Occident, arrelats en la Il·lustració, el liberalisme clàssic i el republicanisme. Trump, fascinat pel poder de paios com Jinping i Putin, corroeix els fonaments de la nostra civilització democràtica. Mentrestant, la UE, després de perdre el Regne Unit amb el Brexit, continua atrapada en la tensió entre els interessos estatals i els col·lectius, cosa que l’ha conduït al dubte i la quasi paràlisi davant l’ofensiva trumpista. L’onada d’extrema dreta populista i l’ampliació excessiva de la UE –avui amb 27 membres– són un grapat de sorra en els engranatges complexos del projecte europeu.