Article de Sergi Sol Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Junts i el català: per un grapat de tuits

La guerra sense treva que propugna l’independentisme ‘nítid’ impedeix qualsevol acord raonable. Ni en una qüestió com la defensa de la llengua van ser capaços de posar per davant els interessos de país als del partit del soroll

1
Es llegeix en minuts
Junts i el català: per un grapat de tuits

Amb l’expresident Quim Torra al capdavant –més els fanfarrons de Twitter amb les seves fàtues i la seva virulència– un grapat de tuits van ser suficients perquè trontollés immediatament l’ardu consens lingüístic teixit a l’ombra per Irene Rigau, consellera d’Educació amb Mas. En un no res, la mateixa Borràs –que havia ungit l’acord– beneïa els escarafalls, sempre disposada a agradar. 

El problema no és tant de fiabilitat, ni de compromís amb la paraula donada. Que també, encara que per contrast siguin tan mansos a la Diputació de Barcelona. O en els ens comarcals metropolitans. Potser és que el PSC d’Illa els té presa la mida. Potser per això hi ha veus –als dos costats– que especulen amb la sociovergència al més alt nivell

La docilitat i pragmatisme dels acords entre socialistes i Junts contrasta amb les constants turbulències parlamentàries que fuetegen el Govern de Pere Aragonès. És clar que en aquest Parlament, el fuet contra el Govern el maneja ni més ni menys que la seva presidenta.

Aquí hi ha el nus gordià de la qüestió. La guerra interna, sense quarter, que propugna l’independentisme ‘nítid’ impedeix qualsevol acord raonable. Ni en una qüestió com la defensa de la llengua van ser capaços de posar per davant els interessos de país als del partit del soroll. Poc els va importar un consens, assenyat i intel·ligent, que driblava la intromissió judicial. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Al final, aquesta pulsió corrosiva s’imposa sempre, empenyent l’independentisme al córner, enverinant-lo, convertint-lo en antipàtic a ulls de molts compatriotes. És estrany que el Sí a la independència encara aguanti en una proporció tan considerable.

Abraçar el català, a cops de colze, fins a escanyar-lo, aquest sembla el sant i senya d’aquest independentisme que fa el joc a la pitjor dreta i que camina en direcció contrària a tots els exemples coetanis. Des d’Escòcia (pel seu civisme, l’exemple més semblant a Catalunya) a Euskadi passant per Irlanda. Fins que no van perdre força els irredempts, no van sortir d’un mal pas. No només es tracta de guanyar més recolzament social sinó de generar menys rebuig.