Energia
Catalunya no té remei
Som o hem estat el territori de la Península amb una major consciència mediambiental. O això semblava o això ens ha agradat pensar. També un país que ha aspirat a la màxima sobirania. Un país avançat que ha conjugat l’ecologisme des d’una tradició industrial. Quan en d’altres regions el latifundisme era sinònim de subdesenvolupament, Catalunya feia la seva revolució industrial. I producte també d’aquesta, i alhora de la contaminació subjacent, naixia una consciència obrera i posteriorment mediambiental.
El cert és que si bé va ser a Catalunya on al segle XX es van desenvolupar experiències pioneres de renovables, avui la realitat és ben bé una altra. Catalunya, lluny de ser exemplar, s’ha consolidat al furgó de cua. Cridem "emergència climàtica!" i ens posem les mans al cap. Però els fets, les dades, diuen que Catalunya contribueix com altres territoris de la Península al canvi climàtic. I encara sort de les qüestionades nuclears. Perquè, en defecte, Catalunya no sols seria un actiu i destacat agent contaminant del planeta, també d’una nul·la sobirania, energètica.
Notícies relacionadesI si alguna lliçó cal extreure de la desgraciada croada que han empès Netanyahu i Trump, és que la sobirania energètica determina el destí de les nacions i del planeta. El suspens per a Catalunya és categòric. Fins el punt que les comarques nord-orientals són un autèntic forat negre peninsular. No només no han vist encara una turbina eòlica –malgrat la tramuntana– sinó que importen energia a raig perquè no en generen ni per cobrir una modesta part de la que consumeixen.
Cada projecte de renovables és contestat amb un pretext o un altre i mentrestant emetem CO2. A Moià hem tornat a viure l’enèsim episodi d’aquesta oposició ferotge. En aquest cas, a una planta de biogàs, d’aprofitament dels purins. Una planta pública, dimensionada per al municipi, un exemple de renovable que té tot el sentit precisament allí on hi ha granges o escorxadors. Una contribució no sols a la sobirania energètica, també a donar resposta a aquesta emergència climàtica que requereix d’accions immediates si la nostra societat vol deixar de dependre de MATs, del que passa a l’estret d’Ormuz o d’unes nuclears que tindran pròrroga i que mare de Déu si no hi fossin.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
