CREMAR DESPRÉS DE LLEGIR
Caçar un tresor literari
Charlotte Brönte va escriure als 13 anys un poemari amb aspecte de valuosa miniatura. El diminut manuscrit, confeccionat per ella mateixa i rescatat fa un parell de setmanes per The Friends of the National Libraries, ha tornat al lloc on va ser concebut «per a ningú», la casa familiar, ara el Brontë Parsonage Museum.
Quan eren petites, les germanes Brönte, Charlotte, Emily i Anne, escrivien històries que després protagonitzaven els ninots soldat del seu germà Branwell. Branwell també les escrivia. Si es visita la casa on van créixer –una casa parroquial aïllada, situada enmig del no-res, Yorkshire, coneguda avui com a Brontë Parsonage Museum–, pot imaginar-se-les girant les pàgines que convertien en petits llibres, llibres tan petits com cartes de joc. Perquè tot en aquesta casa segueix com ho van deixar, només que en un temps desordenat, perquè tot passa alhora ara que ja ha passat. Hi ha cartes a mig escriure aquí, una tassa de te allà, un diari que potser el reverend –i pare solitari, Patrick Brönte– va llegir distretament un matí. Hi ha tinters, un sofà que és el sofà on va morir Emily i, des de fa només una setmana, un diminut original que és el diminut original més car de la història.
La casa d’un escriptor o, en aquest cas, d’una família d’escriptores, pot funcionar si es protegeix i es cuida com es protegeix i cuida la casa de les Brönte, com ho faria un enorme trencaclosques que mai acaba d'estar complet, una memòria física, el lloc on el temps ha deixat d’existir perquè tot, qualsevol cosa, està a punt de tornar a començar. La tornada a casa del diminut original de Charlotte Brönte, un poemari titulat simplement A Book of Rhymes, escrit i confeccionat per ella mateixa el 1829, és a dir, quan tenia 13 anys, apunta en aquest sentit. Desaparegut des del 1916, en realitat, a mans privades des d’aleshores, l’original era l’únic de la gairebé vintena d’aquest tipus d’exemplars que se sap que Charlotte va escriure i va confeccionar per divertir-se, que es mantenia encara lluny de casa. L’última vegada que se’l va veure va ser a Nova York. Es van pagar per ell tot just 520 dòlars en una subhasta.
Quan es va saber que l’original perdut, una miniatura de 10 per 6 centímetres, seria l’estrella de la Fira del Llibre Antic de Nova York aquest any –que es va celebrar entre el 21 i el 24 d’abril–, l’organització benèfica dedicada a caçar tresors literaris al Regne Unit, una cosa anomenada The Friends of the National Libraries (FNL), va posar fil a l’agulla. ¿L’objectiu? Recaptar en temps rècord prou diners per superar fins a l’última licitació i aconseguir ‘A Book of Rhymes’ perquè ocupés el seu lloc entre la resta de minillibres de Charlotte al Brontë Parsonage Museum. Perquè a això es dedica la FNL des que es va fundar, el 1931: a rescatar tresors literaris del Regne Unit. A cuidar, en definitiva, aquesta memòria amb aspecte de trencaclosques en marxa que és també la història literària d’un lloc. ¿Va aconseguir l’original de Brönte? Ho va fer, sí. ¿Que quant en va pagar? 1,25 milions de dòlars.
Aquesta és la quantitat més gran que s’ha pagat mai per un manuscrit tan minúscul i tan irònicament i valerosament adolescent. El que es llegeix a la primera pàgina és el títol, en lletres d’impremta dibuixades per Charlotte –fins i tot hi ha un error en el seu nom, perquè no hi ha prou lloc per a la lletra a–, i la postil·la: Sold by Nobody and Printed by Herself, és a dir, venut per ningú i imprès per ella mateixa. Conté 10 poemes, evidentment inèdits. De fet, ni tan sols havien sigut considerats com a part de l’obra de Charlotte, malgrat que, com recorda Ann Dinsdale, una de les responsables de la casa museu de les Brönte, «se sap que, si alguna cosa volia Charlotte quan va començar a escriure, era ser poeta». «Va enviar versos al seu moment a un reconegut poeta de l’època i li va dir que anava molt seriosament», explica Dinsdale. Però ell, un avui infinitament menys recordat Robert Southey, no s’ho va prendre gens seriosament.
«Li va dir que la literatura no era cosa de dones i que no ho havia de ser», va recordar Dinsdale en una entrevista no fa gaire, esmentant la resposta que li havia donat el tal Southey. Southey va morir quatre anys abans que es publiqués ‘Jane Eyre’, el 1847, i es va quedar sense poder empassar-se les seves paraules. La novel·la, cim de la literatura universal, recollia, en paraules de l’època recollides per l’assagista Stevie Davies, l’esperit revolucionari del moment. El 1855, la ‘Blackwood’s Edinburgh Magazine’ va relacionar les revolucions europees –en contra de la industrialització que destinava l’obrer a la pobresa i a la mera condició d’autòmat– amb Jane Eyre com a expressió de les forces de l’anarquia social. Fent referència a la pèrdua del tron a França, assegurava: «Aquesta és la vostra veritable revolució: França és només un dels poders occidentals, però les dones constitueixen la meitat del món».
Charlotte no parlava de ningú més que d’ella mateixa quan va escriure ‘Jane Eyre’ i, no obstant, va ser capaç de captar, des del seu suposat aïllament a Haworth, la injustícia del moment perquè ella també la patia. I perquè, mirant cap a dins, no feia més que mirar cap a fora. El curiós dels poemes trobats és que tampoc parlen del que l’envoltava llavors, sinó de tot el que esperava poder veure algun dia. Del món allà fora. De fet, el germen de la novel·la rau en aquests poemes i en les històries que escrivia amb les seves germanes quan eren petites. Les històries dels ninots soldat de Branwell. On van néixer el regne imaginari d’Angria i la Confederació de la Ciutat de Vidre. Part indispensable de la memòria que conserva la casa que els va veure créixer, el lloc on tot està a punt de tornar a començar per sempre.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
