Helen DeWitt ha acabat amb la Gran Novel·la Americana

Sam Bentley i Christina Lacy es van conèixer quan encara anaven a l’institut. El seu institut era un institut de Melbourne, Austràlia. Van començar a compondre plegats cançons tristes. Un poderós dream folk intimista que va acabar prenent forma de banda temps després, quan s’hi van afegir tres amics i l’invent es va transformar en The Paper Kites. El seu disc número set serà un dels primers que es publiqui quan posem un peu a l’any 2026. Es titula If you go there, I hope you find it, i promet continuar recorrent una part fosca i en calma, profunda d’alguna mena de bosc que han anat pintant, com si una cursa fos un quadre, de petit detall en petit detall, i des dels Antípodes. Un EP després de l’altre. Un grapat de centenars de còpies després d’un altre.

És probable que no siguin conscients, Bentley i Lacy, de la condició que han adquirit de banda de culte, perquè l’únic que fan és ser fidels a ells mateixos en un lloc del món en què gairebé no hi ha focus. I amb focus em refereixo a atenció. No els mira ningú. I és probable que pensin, i no els faltaria raó, que podria dir-se el mateix d’una quantitat considerable de bandes i artistes. Perquè, efectivament, és així. Però ¿i aquells que s’entossudeixen a mantenir-se fora de focus al lloc on mira tothom? Oh, que en el seu cas no hi ha res de casual. En el seu cas hi ha una batalla en marxa rere aquest gest simbòlic. ¿Que en qui penso? En, per exemple, Helen DeWitt. Helen DeWitt és una dona geni. Però una que està decidida a fer-se esclatar per destruir tot allò que no pretén rebel·lar-se.

Si mai ha existit una escriptora anomenada en la mateixa frase que David Foster Wallace —aposto que el recordeu, l’autor de La broma infinita, el geni de la seva generació, encara la generació hiperpostmoderna de principis del segle XXI, un algú situat en una avantguarda barroca i hipertextual— aquesta ha sigut Helen DeWitt. La seva novel·la El último samurái, amb la seva mare soltera de nen prodigi totalment al marge —aquests viatges amb metro interminables, el món girant al voltant d’un epicentre no sempre visible—, es va considerar un cim d’aquesta literatura postmoderna d’un futur que avui no és encara passat però ho sembla. Després es va silenciar. Perquè ella mateixa va decidir escapar a la lògica editorial tradicional.

Tot i que ella no va formar mai part de cap lògica editorial tal com s’entén avui dia. S’explica, i és cert, o almenys això és el que confirma la seva pròpia biografia, que va encadenar feines de tota mena –des de dependenta a la cadena de pastes Dunkin’Donuts fins a classificadora de text per a diccionaris– mentre escrivia una ingent quantitat de novel·les fins que el 1998 va publicar finalment El último samurái. Aquesta obra va ser el manuscrit número 50 que completava el seu treball com a autora, malgrat que, per al món, va adquirir la condició de primera novel·la. D’aleshores ençà ha publicat una novel·la cada 11 anys –en realitat, tan sols dues i no se n’ha traduït cap a l’espanyol– i un llibre de contes –que es calcula que arribarà el 2027 a Espanya–, i ha circulat per tot arreu –en format descarregable– el PDF d’un artefacte explosiu anomenat Your name here.

Notícies relacionades

Un Raphael reconstituït

Rutger Bregman: "Soc el Robin Hood dels talents"

L’esmentat artefacte explosiu és, sense cap mena de dubte, un dels llibres de l’any, si no el llibre de l’any, o de la dècada, si parlem d’avantguarda nord-americana. Perquè el que Your name here aconsegueix –un llibre, a propòsit, suposadament escrit a mitges entre DeWitt i un periodista sospitosament il·lús amb un rastre que es perd rere una web pròpia en què publica tota mena de notícies delirants– és, com ja s’ha dit, desescriure la Gran Novel·la Americana. ¿Que com es fa una cosa com aquesta? Inventant una novel·la que alhora és llegida pels protagonistes, que l’han comprada a l’aeroport –sempre un aeroport diferent, per descomptat– i pugen amb ella a l’avió i s’avorreixen i gairebé sempre s’estimen més fer qualsevol altra cosa mentre la novel·la no deixa de cridar la seva atenció sobre tot el que s’ha fet malament. I tot el que s’ha fet malament té a veure amb totes aquestes novel·les que suposadament van canviar el món –totes aquestes novel·les que podrien ser, o haver sigut, la Gran Novel·la Americana– i en realitat no van fer res que s’hi assemblés.

Pel que fa al grup d’indie The Paper Kites, us recomano la seva cèlebre cançó Bloom. Diuen que el fingertipping de Sam Bentley és especial. Ho és. ¿I sabeu què és també especial? L’últim disc de la banda Big Thief, tot i que no aparegui entre el millor de l’any. Adrianne Lenker va una passa al davant de gairebé tothom en aquest lloc en què brillen els focus. I, per això, alhora, avui, és al marge. Un marge que com més va és més ampli, en aquesta societat en què tot el que es manté al mig –sense arribar gaire lluny, quedant-se en el que és esperable– rep tota l’atenció.