Una llibreria i una sala de ball a la ciutat de Magritte

En el número 11 de la Galerie des Princes, a Brussel·les, hi ha una llibreria que abans va ser una sala de ball per a senyoretes. I després un club de jazz anomenat, com el clàssic, Blue Note. Però abans, molt abans, va ser, simplement, el Prince’s Cafe. Va obrir les portes el 1881, l’any en què es van publicar Retrat d’una dama de Henry James i Bouvard i Pécuchet de Gustave Flaubert. Bouvard i Pécuchet per cert, és una novel·la divertida. Els protagonistes són dos oficinistes ja no tan joves –dues ànimes bessones– que, de sobte, comencen a preguntar-se per les coses. ¿Per què són les coses com són? ¿I si fossin d’una altra manera? Tots dos odien la vida moderna. No entenen absolutament res. És potser, encara, la farsa filosòfica més brillant que existeix.

Però tornem a Brussel·les. El Prince’s Cafe va ser una brasserie enorme, titànica –en més d’un sentit: l’interior és tan elegant que recorda al famós vaixell enfonsat–, que va obrir les portes, dèiem, el 1881, coincidint amb –recorda un cartell avui a la porta– l’auge de les cerveses txeques i alemanyes. És un objecte gegant d’una altra època visitable. El sostre està atapeït de lleons. I per tot arreu hi ha llums –sumptuosos, elegantíssims–, metall ¡i miralls! El mateix cartell diu que tot això era típic de l’època. L’època és, és clar, el segle XIX. Avui, a l’interior, no queden taules de billar, però sí exemplars de Bouvard i Pécuchet. La llibreria Tropismes podria ser una màquina del temps que, per cert, es va fundar un any també molt literari: el 1984.

Història familiar

És a dir, que René Magritte, el pintor, l’artista, el més famós intel·lectual de la ciutat, va poder en algun moment visitar aquest mateix lloc quan encara era el Prince’s Cafe. Probablement ho fes. Al respecte, el museu dedicat a la seva figura és íntim –a la manera en què és íntim el Museu Munch– i altament sorprenent. Pot ser que no reconeguin el 80% de la producció del surrealista que hi ha a les seves sales i també és probable que no sàpiguen una de les primeres coses que t’explica sobre ell: que la seva mare es va suïcidar quan ell tenia 14 anys. I tampoc la segona: que als dos anys del suïcidi, amb 16, ja havia conegut Georgette, la que seria la seva dona. Potser resulta més familiar el fet que passés l’estiu del 1929 amb Salvador Dalí a Cadaqués.

Aquesta és una altra de les coses que t’explica el Museu Magritte, que, per cert, té al seu sostre una poma gegant. La poma és de color verd. Diria que és l’exacte verd poma Magritte. Com que és enorme, es pot veure des de lluny. La cosa és que, de fet, sembla com si algú l’hagués deixat caure des del cel. Contemplar-la és com contemplar un quadre del mateix Magritte aquí fora. D’entre tots els quadres que es poden veure al museu de la poma a la teulada, la variació d’El imperio de la luz és, sens dubte, el quadre més imponent. El imperio de la luz potser ho saben, no és un sol quadre. Són un conjunt de 27 variacions pintades al llarg de gairebé dues dècades –entre 1949 i 1964– que exploren la coexistència entre el dia i la nit.

Homenatge al cine

Notícies relacionades

Els Gaudí fan 18 anys fent que el cine català se senti "protagonista"

Les deportacions de Trump colpegen l’escena jazzística

Magritte tenia 27 anys quan va pintar el seu quadre homenatge al cine Cinéma Blue. No hi ha dubte, després de la visita al museu, que Magritte va dirigir part del camí de David Lynch. Facin un cop d’ull a La fée ignorante/Portrait d’Anne-Marie Crowet si no em creuen. Però tornem a Cinéma Blue. Magritte el va pintar el 1925. Aquell mateix any, el Sr. H. Lawrence, l’escriptor anglès que mai va trepitjar Brussel·les però va viure a Mèxic i el sud de França, i fins i tot a Austràlia, va publicar La mujer que se fue a caballo una nouvelle que acaba de recuperar Gallo Nero. La protagonista és una dona de 30 anys, infeliç i casada amb un tipus que l’avorreix, que munta en un cavall i desapareix. La manera en què desapareix també és, en cert sentit, lynchiana. Pertorbadora. Com el seu viatge.

A La Pharmacie Anglaise, el bar nocturn que hi ha sortint del Museu Magritte, al creuar el carrer, algú llegeix un exemplar de The Weeds de Lydia Davis. La Pharmacie Anglaise sembla el gabinet de curiositats d’un taxidermista boig. El llibre de Davis és part d’una sèrie que publica la Universitat de Yale. Petits assajos d’escriptors que responen a la pregunta de Why I Write –per què escric–. Davis diu que en el seu cas sempre té a veure amb alguna cosa "que ve de fora i es cola dins". Que mai la cerca. Que simplement alguna cosa es creua en el seu camí i "vull formular-ho de l’exacta manera en què crec que hauria d’existir". Magritte parlaria del misteri. "La ment estima el desconegut", diria, com ja va dir una vegada, ¿i no tindria raó.