L’arxienemiga de Chuck Palahniuk

Llavors la seva feina horrible consistia a pujar les maletes a aquesta cinta. Algú va posar la mà on no havia de fer-ho. I la mà se’n va anar a un altre país i va acabar desfilant amb les maletes. Sí, d’aquest material estan fetes les seves històries, em vaig dir. Sovint els escriptors no fan més que posar per escrit la manera com se’ls presenta el món. O simplement passa davant seu.

Però tornem a la cuina de Spanbauer. Recordem abans de continuar que està a punt de recuperar-se la seva novel·la –esperem que, per fi, celebrada com cal– ‘L’home que es va enamorar de la lluna’ (Literatura Random House). I ara continuem. És una nit de dijous de 1991 i Palahniuk està mirant una noia que explica unes històries que criden tant l’atenció que les mans solitàries en cintes d’equipatge d’aeroport que esmenta passen desapercebudes. La noia es diu Monica Drake. El lloc en què es troba la cuina de Spanbauer és Portland, Maine, la ciutat on tots vivien llavors. Després, Monica es muda per estudiar amb Amy Hempel i la gran Joy Williams –llegeixin ‘Los vivos y los muertos’ (Alpha Decay)– i va continuar retorçant les seves històries.

L’estrella de cada setmana

«Monica era llavors l’estrella cada setmana», va escriure Palahniuk en un pròleg de la seva novel·la més famosa fins ara, la gairebé premi Ken Kesey –sí, l’autor d’‘Algú va volar sobre el niu del cucut’ té un premi per a literats que corren riscos al seu nom– ‘Payasa’ (Carmot Press).

Les històries que llegia, «històries en les quals passava tota la nit enclosa al Museu d’Art de Portland, guardant en soledat l’antiga mòmia d’una emperadriu xinesa mentre contemplava un plat ple del contingut del seu estómac preservat (majoritàriament, antiquíssimes llavors de carbassa)», els deixaven sense alè. I el pitjor, per a ell, és que a més els feien riure. Moltíssim. Tot i que estaven basades en gent que, com ella, vivia a la caça de cupons de supermercat per poder menjar.

Era igual el que es portés per llegir, va escriure l’autor d’una infinitat de novel·les macabrament divertides, començant per ‘Asfixia’ i, per descomptat, ‘El club de la lucha’, perquè Monica sempre escrivia un text millor i ens mostrava que les històries podien ser molt bones». Es podia dir que «Tom ens ensenyava l’art de l’escriptura, però Monica ens va mostrar la llibertat, la valentia», diu Palahniuk. I tot seguit admet que, si va millorar com a escriptor durant aquell temps, va ser perquè «ella sempre em superava». Tornava a casa cada vegada dient-se que el següent dijous ell seria l’estrella. Però mai ho era. Drake ha sigut per a ell, des del principi, el que Katherine Mansfield va ser per a Virginia Woolf, una rival a qui, en lloc d’odiar, no podia evitar estimar-se per sobre de tot.

Revers lluminós i salvatge

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

Fer un cop d’ull tant a ‘Amigas con hijos’ (Blackie Books) com, sobretot, a ‘Payasa’ –la història de Narizotas, sobre una ‘clown girl’ perseguida per una desgràcia absurda i hilarant i sobre un policia massa guapo i probablement solter, en l’asfixiant i desesperada Declivetown, la ciutat on tot, fins i tot les flors de qualsevol jardí desastrós, està en venda– és submergir-se en el revers lluminosament salvatge de l’escriptura de Palahniuk, i viceversa, submergir-se en qualsevol història de Palahniuk és entrar en una de Monica Drake infinitament més marcada, o limitada, pel desig de continuar cridant l’atenció en aquella taula de cuina que per la imparable prosa estampamons que caracteritza les de Drake.

És per això que Palahniuk s’adreça a ella com la seva «arxienemiga». I diu que els escriptors no poden evitar competir, però que és una «benedicció» fer-ho amb algú «tan bo» com ella, algú que explica històries que «farien riure a un gos». ¿Què diu ella d’ell? Ella ara fa classes a Portland. I Palahniuk continua vivint allà. Es veuen de tant en tant. Però ella recorda tornar després de les seves classes amb Williams i Hempel, entrar a la llibreria Powell’s i sentir-se a si mateixa. En realitat, va sentir Palahniuk explicant una història que era una història que ella havia escrit. «Va resultar francament afalagador, ¡en recordava de memòria frases senceres!», va dir fa no gaire. No, per ella Palahniuk, com Woolf per a Mansfield, mai va ser per tant. Hi ha qui no necessita arxienemics.