Article de Jordi Puntí Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Cada paraula, una vegada
Sense la xarxa de seguretat d’un Estat protector sota, la sensació és que hi ha paraules que aviat s’extingiran, com l’últim exemplar d’un rinoceront de Java
Fa uns dies que llegeixo ‘I si’ (Arcàdia), l’assaig d’Adrià Pujol Cruells que ofereix una sèrie d’«especulacions sobre llenguatge i literatura». És un llibre divertit, juganer, mordaç, polifònic i a estones llenguallarg. Com un contracte entre autor i lector, és un d’aquests textos en què cal llegir la lletra petita perquè és on hi ha el cor: les notes a peu de pàgina —i les notes de les notes, i les notes a les notes de les notes—. Molt al principi, entre els meandres de la digressió, Pujol Cruells perfila una espècie de poètica del seu gest literari: «Jo m’he fet la il·lusió d’escriure almenys una vegada cada paraula catalana», diu, i segueix: «Tracto de fer-les viure, que no sonin del tot estranyes per molt que faci cent anys que són sota la pols del diccionari, a les cacofonies locals o a les cunetes del franquisme». És una idea bonica i una mica melancòlica, però sense el dramatisme d’aquests escriptors que durant el franquisme escrivien —bé o malament— «per salvar les paraules».
Entretots
Aquesta il·lusió còsmica d’incloure totes les paraules em remunta a una reflexió que em faig de vegades sobre la llengua oral: hi ha paraules que no les diu mai ningú, ni per casualitat, i no em refereixo només a cultismes o tecnicismes, i potser passen setmanes i mesos fins que algú les pronuncia una dècima de segon. És una cosa impossible de comprovar, clar, i aquest silenci és compartit per totes les llengües, però com que el català viu sempre a la corda fluixa —caic, no caic— i sense la xarxa de seguretat d’un Estat protector sota, la sensació és que hi ha paraules que s’extingiran aviat, com l’últim exemplar d’un rinoceront de Java.
Per això, em dic, tenen tanta gràcia els jocs com el ‘Paraulògic’ o fins i tot els crucigrames, perquè des del seu caràcter lúdic i arbitrari t’obliguen a dir i potser aprendre paraules que mai esperaves conèixer. Fa poc vaig aprendre el significat de ‘pec’, ‘rerecor’ o l’expressió ‘fer fugina’ (una manera antiga de dir «fer campana» en català). Fora del diccionari, cada paraula pot ser un esquer per a la memòria: tresors de la llengua que en mans d’un altre serien quincalles, per a tu resulten valuoses per raons diverses, com la manera o el moment en què les vas conèixer. Recordo el dia en què un professor em va explicar la lliçó d’història que amaga el tòpic esportiu de la «victòria pírrica» (quan el triomf també comporta grans pèrdues, tal com narra Plutarc que li va passar al rei Pirros davant l’exèrcit romà). O quan un poema de Carlos Barral em va fer veure que el verb castellà ‘ensimismarse’ en català es converteix en ‘entotsolar-es, i en alemany és més físic, ‘in sichgehen’, és a dir: «anar cap a dins d’un mateix», reflexionar. O el dia en què algú em va dir que jo podia ser díscol i diletant i vaig pensar que així, juntes, les dues paraules es convertien en un elogi. I ara que ho dic, m’adono que l’assaig d’Adrià Pujol Cruells també es deixa llegir perquè és díscol, i diletant, i a estones fins i tot et porta a entotsolar-te.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
