Les fosses de la Guerra Civil

La llei de Memòria Històrica, aprovada el 2007 pel Govern Zapatero, va ser el primer impuls institucional per dignificar el record de les víctimes de la Guerra Civil. Ha sigut, al llarg d’aquests anys, un ordenament jurídic que posava èmfasi en la recuperació històrica de les víctimes del conflicte, però que depenia en gran manera de les partides pressupostàries que es destinaven a tal efecte, amb la qual cosa, amb l’Administració del PP, pràcticament va quedar derogada al desaparèixer les dotacions econòmiques. En aquest sentit, un dels punts més delicats i amb més implicacions emocionals, com el de l’obertura de les fosses per identificar les víctimes, ha estat en mans de particulars i associacions com l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica. Per la seva banda, 12 comunitats autònomes espanyoles han legislat pel seu compte amb diferents normes que han posat èmfasi en la necessitat no només de recuperar les restes sinó també de donar nom i cognoms a les víctimes. Com va escriure el filòsof Walter Benjamin, «és una tasca més àrdua honrar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres; la construcció històrica està consagrada a la memòria dels que no tenen nom».  

Per rellançar un repte d’aquesta envergadura –que s’ha anat dilatant amb el temps, més de 80 anys després del final de la guerra– el Govern de Pedro Sánchez va proposar, el 2020, l’avantprojecte d’una nova llei de Memòria Democràtica que encara està en tràmit parlamentari, amb múltiples esmenes, que es debat entre postures revisionistes i actituds més radicals que posen en dubte la llei que, durant la Transició, va suposar l’oblit dels crims franquistes. 

En els últims 20 anys, a Espanya s’han obert prop de 900 fosses comunes per recuperar les restes d’unes 10.000 persones. A Catalunya, sobre una estimació de 20.000 persones enterrades, s’han intervingut 61 fosses sobre un total de les 671 que el Govern calcula que hi ha a la comunitat, cosa que significa menys d’un 10% del total. El 2017, l’anomenat Pla de Fosses va ser l’inici sistemàtic de les exhumacions i identificacions i, en el procés, es van recuperar 497 víctimes, i 16 van poder ser identificades. Malgrat això, en relació amb altres regions espanyoles, la xifra és significativament inferior, com adverteix l’associació del banc d’ADN de desapareguts de la Guerra Civil. Per part de la Generalitat, s’al·lega que la tipologia de les fosses és diferent a Catalunya, per ser una zona de guerra, a diferència d’altres regions on la repressió va ser més primerenca i més localitzada, i també s’afirma que aquí es dona prioritat a les identificacions genètiques, cosa que alenteix un operatiu que, en qualsevol cas, és criticat per les associacions que insten a una urgent acceleració de tot el procés. 

L’aprovació de la nova llei ha de permetre un posicionament global i un seriós replantejament de la posició de l’Estat sobre un tema de gran calat polític i sentimental. La postura de Vox, ara al Govern de Castella i Lleó, disposada a derogar «la legislació ideològica esquerrana sobre memòria històrica», exigeix una resposta enèrgica que reforci el deure moral de la dignificació, ja sigui a través de la implicació de l’Administració en les exhumacions, de l’impuls d’un mapa detallat de fosses, d’un banc nacional d’ADN i d’un encara inexistent cens oficial de víctimes.