Article de Jordi Puntí Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
L’esperada normalitat
Comença a ser un retorn al món d’ahir. Si al principi d’estar confinats crèiem que tot allò podia portar un canvi de mentalitat, ara les xifres i els beneficis immediats ho tornen a tapar tot
Xurros. Ara el que es porta són els xurros. Viure en un barri turístic com el Born, de Barcelona, et permet detectar quines són les últimes tendències del consum turístic al carrer: doncs bé, aquests dies he vist un munt de turistes que es passejaven amb una terrina a la mà amb cinc o sis xurros (curts) i una mica de xocolata desfeta al fons, comprada en gelateries, franquícies de cafeteria, xocolateries. Durant anys hem vist com moltes xurreries de barri tancaven per falta de relleu generacional, i ara tornen els xurros —això sí, descongelats al moment, perquè una cosa és la moda i l’altra és haver de treballar amb oli bullent i passar calor.
El retorn del xurro turístic, que queda molt bé a les fotos d’Instagram, és un senyal més d’aquest intent de normalitat que assagem entre tots. L’augment de visitants és notori i els gremis de torn presenten orgullosos xifres d’ocupació del 80 i el 90 per cent, “com al 2019, abans de la pandèmia”. Cal elevar la moral de l’empresari. Els de fora venen aquí, els d’aquí surten a fora i l’aeroport torna a estar a ple rendiment. Tant li fa que tot s’hagi encarit amb l’augment de preus de les últimes setmanes, conseqüència de la guerra a Ucraïna, les vagues dels camioners o l’extorsió quotidiana de les elèctriques i el gas.
Entretots
L’ esperada normalitat comença a ser, doncs, un retorn al món d’ahir. Si al principi d’estar confinats, el 2020, vam dir-nos que tot allò havia de portar un canvi de mentalitat, una oportunitat de millorar, etcètera, ara les xifres i els beneficis immediats ho tornen a tapar tot. ¿Qui es recorda d’aquells debats en què la renda bàsica universal i el decreixement econòmic eren propostes de futur creïbles? Semblava que els idealistes havien reviscolat, però era només un miratge de la desesperació. El que va tornant és una idea de la normalitat feta a mida: no pas definida per un futur millor, sinó pels límits de tot allò que assegura el present. L’epidèmia del covid, les guerres del món, els advertiments dels científics sobre l’emergència climàtica: mira si en passen de coses, però sembla que només tinguem memòria per retenir-ne una, la darrera que hem sentit.
Si hi ha un antídot contra aquest simulacre de normalitat, jo no el conec. Se m’acut, però, una proposta. Fa unes setmanes es va celebrar a Girona i Olot el festival literari MOT, dedicat aquest any a “literatura i ruralitat”. A YouTube trobareu les converses i reflexions entre autors tan diversos com Joan Todó, Pep Coll, Joan Francesc Mira, Selva Almada o Núria Bendicho, entre d’altres, que potser us obren horitzons. Si només teniu temps per mirar-ne una, aleshores trieu la que va convocar a Pep Divins i Raül Garrigasait. Pep Divins va créixer a pagès i s’ha passat mitja vida al bosc, fent de pastor, llegint i escrivint, i les seves paraules traspuen una saviesa que es fa escoltar. De petit, quan encara no anava a escola, li deien que “sentia créixer l’herba” —una virtut que ens podem prendre com un consell.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
