O jo o el caos a França

Hi ha l’agreujant que vaig arribar amb prou feines unes hores abans de l’escrutini. Diguem-ne que no em va donar temps a entrar a l’amfiteatre romà ni a tallar-me l’orella com sí que va fer aquí Van Gogh. Ni tan sols a escoltar gaires veïns. La mostra demogràfica que manejo és absurda, diminuta: l’amfitrió del pis on dormo. Discos de Noir Désire, AC/DC i Jacques Dutronc, fotografies emmarcades de motos de trial en deserts i de fum en manifestacions, jupa de cuir. Ell no sembla que hagi anat a votar, tot i que s’alarma davant la possibilitat que guanyi «aquesta dona» (Marine Le Pen). 

Pels carrers, la caserna del Partit Comunista tancadíssima, pòsters situacionistes a les façanes (com el cèlebre «Les eleccions s’han anul·lat» o com una variació del de les llambordes i les platges que diu: ‘Darrere d’aquest mur hi ha Eivissa’) i cartells electorals als afores que resisteixen en millor o pitjor estat: el del feixista Eric Zemmour amb els ulls arrencats (ha aconseguit dignificar i convertir en assimilable Le Pen: «Que ja no sembla Hannibal Lecter», diu l’editorial del ‘Libération’), intactes els dels diversos partits d’esquerres que es presenten (aquí es flaire la victòria de Mélenchon), tacat el somriure de Macron.

S’intueix, en la salut d’aquests cartells i en la frase del meu amfitrió, el desengany del votant d’esquerres que ha vist com l’esquerra no ha actuat com a tal. I que no hi ha raó per votar-la, de la mateixa manera que un no compraria una closca de nou buida. 

Davant aquesta situació, un president que es presenta com a centrista, liberal i europeista. Que es presenta, en realitat, com l’única opció. O jo o el feixisme. O jo o el caos. Explica Antonio Delgado en la seva magnífica sèrie de podcasts ‘La batalla de França’, que podeu escoltar a la web de RTVE, que el pitjor de plantejar sempre aquest dilema és que en algun moment pot guanyar el caos. I molts dels analistes francesos que consulta interpreten la figura de Macron com el símptoma de la caiguda del sistema polític francès. Un no sap si és l’heroi o l’antiheroi, perquè pot ser qui el mantingui amb vida, és clar, però també qui hagi provocat i certifiqui la seva defunció.

Ja va deixar escrit Manuel Vázquez Montalbán que el primer pas perquè alguna cosa desaparegui o mori és que algú (o molts) parli de salvar-lo. Bé siguin coales, casquets polars o estats del benestar, afegeixo. Això passa encara més quan se suposa que tota la seva supervivència depèn d’una persona. Al Barça ho sabem bé: Cruyff, Maradona i, fins i tot (i això em fa mal dir-ho i probablement sigui fals), Messi. 

Notícies relacionades

L’amarga remuntada de Mélenchon

¿Quan són les eleccions a França 2022? Data i calendari electoral

I Macron no és Messi. S’assembla més a un ambiciós personatge de Balzac, tot i que té alguna cosa de Fouché, el polític que va resistir a la Revolució Francesa, l’Imperi Napoleònic i la restauració monàrquica gràcies, segons el seu biògraf Stefan Zweig, a «la seva talentosa falta de caràcter». D’ideologia. 

I, no obstant, sospito que el meu amfitrió votarà en la segona volta, potser seguint el consell de Mélechon: «Ni un vot a Le Pen». No aquesta vegada. No de moment. Tot i que a la portada del ‘Libération’ llegeixo l’endemà: «Aquesta vegada fa por de veritat».