‘Negre de Banyoles’ a Cornellà

Ho feien, uns i altres, amb un somriure rabiós a la cara, amb ànim lúdic, tot i que tothom sap que una broma sol ser-ho per a qui la fa, perquè per a qui la rep mereix l’adjectiu de pesada. Aquesta porqueria es pot deure al prejudici d’endogrup (insultar l’altre, pel fet de no ser dels teus; dir mico a una persona de raça negra del rival, sense pensar que la teva llegenda sota els pals és N’Kono), al racisme instrumental (criticar un tret per influir en l’enemic) o a una dissonància cognitiva (la impossibilitat de caure en la contradicció que la teva estrella, Lamine Yamal, acaba de sortir del Ramadà). En qualsevol cas, no sol ser una cosa anecdòtica, limitada a "quatre cafres", sinó que aquests "quatre cafres" criden el que bastants més pensen, en una societat que llança en privat bromes del tipus "aquest segur que no menja pernil".

Notícies relacionades

No era tan simple

Productivitat i benestar

El documental esmentat, El negre té nom, es titula així perquè s’entossudeix a humanitzar aquest subjecte museístic investigant el seu nom. Es deia que l’havien desenterrat a l’Àfrica els germans Villareux el 1830. El van dissecar, el van vestir amb tapall i llança i li van afegir betum. Després d’intentar vendre’l sense èxit a París, va arribar el 1916 a Banyoles, i es va convertir en reclam turístic i senya d’identitat. Poc abans dels Jocs Olímpics, un metge d’origen haitià, Alphonse Arcelin, es va indignar al saber de la seva existència. I va emprendre una campanya internacional perquè fos retirat. Molts veïns de Banyoles van defensar que exposar un negre dissecat no era racista. No obstant, durant la disputa, que es va allargar durant anys, es van imprimir xapes amb la llegenda "O tots o cap" (és a dir, si s’emportaven el negre dissecat, que se n’anessin la resta d’immigrants). El clímax, que va desembocar en la repatriació del cos a Botswana, va ser aquest carnaval. Tot molt eloqüent, perquè si hi ha algun símbol de l’extracció colonial és el cacau. El documental descobreix que ni tan sols era de Botswana, sinó un líder d’una tribu sud-africana anomenat Molawa VIII.

Malgrat aquest deliri dels noranta, avui la frase "Un negre dissecat en un museu" hauria de provocar rebuig. El mateix que un càntic islamòfob en una grada. En els dos casos no se li han de treure ferro, sinó donar-hi importància, més encara en ple ascens de l’extrema dreta. Celebro que Lamine hagi botat, saltat i s’hagi pronunciat amb claredat per denunciar aquesta actitud com va fer aquell metge haitià. La broma, quan es llança contra determinats col·lectius, és el pròleg de l’abús i el símptoma d’una malaltia no curada.