Labubu contra Trump

En els seus últims moments amb vida, a Donald Trump probablement se li apareixerà una cara monstruosa: els ulls sortints, les orelles de conill, els ulls massa brillants, el somriure ben ple d’ullals. Veurà aquesta espècie d’encreuament entre un monchhichi abraçable i un macaco psicòpata i dirà tres síl·labes, les últimes. La punta de la llengua emprendrà un viatge de tres passos paladar avall per acabar als llavis contrets: la-bu-bu.

Llegeixo al New York Post que Pop Mart, l’empresa xinesa que fa aquests ninots, acaba de comprar la llicència per obrir una botiga de 650 metres quadrats a la Cinquena Avinguda amb la 54, entre l’establiment de Swarovski i les futures oficines de Rolex. ¿Com han arribat aquests peluixos xinesos a Manhattan, aquest lloc que Trump va conquerir amb pelotazos urbanístics corruptes i contraxapant en or fins les escombretes del vàter? El cas és que també a Nova York obrirà a finals d’aquest any una altra meca de labubus a Times Square, amb un contracte que s’allargarà fins al 2036.

Aquesta podria ser la primera pista. Hauria de resultar com a mínim sospitós que esperin vendre aquests peluixos d’aquí a una dècada, quan en teoria (les tendències duren tant com un refredat tardoral) a aquestes altures ja haurien d’haver passat de moda. L’estiu passat jo vaig veure labubus (probablement d’imitació) fins i tot en un basar oriental d’un poble de Zamora d’uns 250 habitants. "No entenc per què s’han fet famosos al meu col·le –em va dir el meu fill–, qualsevol una mica llest no se’n fiaria: tenen cara d’assassins".

Però el cas és que gaudeixen d’una salut de ferro. El fundador de Pop Mart, Wang Ning, és el desè home més ric de la Xina. I el valor de mercat de l’empresa dels labubus ja ha arribat als 40.000 milions, més que Bandai, Hasbro i Mattel juntes. El secret de l’expansió està en la seva capacitat per entrar a totes les butxaques i colar-se a tots arreu, de l’avinguda més cara de Nova York a un poble de la comarca de Sayago. Un labubu pot costar entre nou i 20 euros, però, ja que molts són llançaments que no es reediten, un d’ells va arribar a comprar-se en subhasta per 140.000. Hi ha tirades limitades artístiques més cares, que acaben en botigues de museus com el Louvre. A Barcelona, els meus ulls han pogut presenciar llargues cues al Portal de l’Àngel per una nova col·lecció. Els fans els llancen, com la millor ofrena, a l’escenari de les seves estrelles del pop favorites; pengen del bolso Birkin de la famosa actriu i de la motxilla escolar d’una escola pública de Sant Andreu.

Poder tou

Amb els labubus, la Xina, associada a l’abaratiment de costos, pot competir amb Corea del Sud o el Japó, que saben exportar la seva cultura pop amb objectes de consum més cars o de col·leccionista. I, de fet, hi ha qui parla com una forma de poder tou de la Xina, de com expandir-se no només econòmicament sinó a través del somriure (en aquest cas, una mica amenaçador) d’un ninot.

Ni tan sols el 30% d’aranzels sobre els béns xinesos que va imposar Trump ha impedit que la marca no únicament continuï obrint, sinó projectant botigues a una dècada vista, als llocs més cars dels Estats Units, al costat de les naus nodrisses de marques de luxe occidental. Trump potser està ocupat amb els seus deliris petroliers, el seu intervencionisme internacional i un Nobel de la pau fiat a continuar flirtejant amb la idea d’una tercera guerra mundial. Però ha oblidat un flanc als mateixos carrers on ell va consolidar la seva fortuna.

Notícies relacionades

Una tragèdia americana

EL PERIÓDICO, amb els alcaldes

A Submón, la novel·la de Don Delillo, un excombatent al Vietnam va a sopar a un restaurant xinès i quan veu els cambrers fuig corrent, espaordit, incapaç de suportar la por, una por infundada, producte del prejudici racial i del trauma bèl·lic.

Això de Trump és al revés, perquè no veu venir qui acabarà amb el seu imperi. El poder tou, el poder del peluix. Tindrà ulls sortints, nasset adorable, somriure de tauró. Potser es revela als nens el que els més alts dirigents ignoren. Perquè el meu fill repeteix: "És que de veritat que no entenc com no se n’adonen. Són: as-ses-si-ns". En això s’assemblen sovint, estats en teoria democràtics i peluixos a priori inofensius.