El misteri de l’orella d’Israel

¿Aquell orellot, amb doble closca, era real o estava generat per IA? I si ho estava, ¿podíem deduir que l’Iran havia matat el timoner d’Israel i que se’ns ocultava amb un avatar creat artificialment? Resulta més entretingut discutir sobre això que sobre la lluita de tensions estratègiques a l’estret d’Ormuz. Però és que continuo pensant que al pavelló auricular de Netanyahu s’hi amaga la clau mestra per entendre el nostre món.

"A Quentin Tarantino li interessa veure com a algú li tallen l’orella. A David Lynch li interessa l’orella", va escriure David Foster Wallace per comparar, i jerarquitzar, els dos cineastes. El que volia explorar el novel·lista (i em temo que amb raó, malgrat que tots taral·legem Stuck in the middle with you quan recordem l’escena torera de Reservoir Dogs ) és que la violència del món sovint no ens commou, com tampoc ho fa la dels dibuixos animats. Ell mateix ho aclaria: "Lynch sap que una acció violenta al cine americà, per culpa de la repetició i la insensibilització, ha perdut la capacitat d’al·ludir a res més que a si mateixa". Si mirem els telenotícies, el món sembla immers en una espiral gore guionitzada per Tarantino, director que, per cert, viu a Tel-Aviv des de fa un lustre i va visitar el 2023 les Forces de Defensa d’Israel, com va fer Marta Sánchez al Golf per cantar a les tropes espanyoles Soldados del amor. Però si volem entendre el món, ens sembla més inquietant que una pel·lícula de Lynch. Un món de lògica onírica on ja no sabem separar somni de vigília, ficció de realitat. Bombardejats per imatges violentes del genocidi a Palestina, la invasió a Ucraïna, les intervencions pel petroli, aquesta violència ja no immuta a gaires. Així que ens aturem a parlar de si aquella orella és de veritat. I quan ho fem el que ens preguntem és si ens podem creure no només el que sentim, sinó sobretot el que veiem.

Notícies relacionades

Airbus i el final del lideratge francoalemany

Habitatges ‘pijos’ ostentosos: HPO

L’orella escapçada a la gespa de Vellut blau porta el protagonista a investigar un submon criminal ben estrany que batega sota la tranquil·litat d’un petit poble. Com la mà plena de formigues imaginada per Buñuel, aquesta orella de Lynch, colonitzada per insectes, és una invitació a treure el cap als abismes de les nostres pitjors pulsions. I en aquest simbolisme estilitzat, fastigós i surrealista es poden exposar més claus que en la imatge devastadora d’un tiroteig creuat.

Així que jo entenia per què el món s’havia entossudit a analitzar el doble forat a la nansa del trofeu de la Champions de Netanyahu. Un món immunitzat, sord davant la violència i que no arriba a entendre la lògica dels seus dirigents, és normal que se centri en l’elemental. Saber si aquesta orella és humana o l’ha dibuixada una IA. Si el que veiem i sentim és real o no. Si l’ésser humà acull pulsions tan fosques. Si és capaç de repetir els seus pitjors sadismes. Si hi ha un sentit o la història és un consomé caòtic d’ensopegades capritxoses i violentes. Sacsejar amb perplexitat el cap, fregar-se els ulls i pensar: ¿però som capaços de destruir-nos a nosaltres mateixos.