Plaers culpables

La sal al pa, l’última croada

Militem a favor d’alguns aliments perquè són cultura, identitat, i els abracem amb els seus efectes secundaris i imperfeccions

3
Es llegeix en minuts
La sal al pa, l’última croada

Tommasso Urli |Unsplash

A la sortida de l’estació de metro de Bellvitge, un home ven cabeces d’all. Els exposa en una taula de càmping, en bossetes de plàstic, a un euro els cinc caps. La fragància que t’envolta quan obres la bossa és tan intensa que et trasllada a una costellada familiar del passat: amb prou feines guardes memòria visual de qui eren allà, de quina edat tenies, però el llustre de les costelles al plat de plàstic i sobretot el pa sucat amb oli és una flamarada de felicitat que, com si viatgés en una cullera, t’esclata a la boca amb tot el seu sabor.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

All, oli i pa deixen un rastre inesborrable en la memòria, perquè amb l’edat et poden donar males tardes de digestió i camamilla en vena, com una bona calçotada d’aquestes que han tornat amb la primavera i l’aixecament de restriccions per la covid. El reflux estomacal i la mala estona no et dissuadiran de repetir la festa, com no ho fa una ressaca si no és desmesurada. Militem a favor d’alguns aliments perquè són cultura, identitat, i els abraces amb els seus efectes secundaris i imperfeccions.  

La setmana que deixem enrere és la d’una edició recuperada en molts sentits d’Alimentaria a Barcelona, amb 100.000 assistents i un festival d’iniciatives i propostes per al futur de l’alimentació, i la tanquem amb un pa més insípid per llei: La sal, convertida en enemiga global igual que el sucre, redueix la seva presència una vegada més a la massa del pa que consumim. La mesura ve imposada per un reial decret i pretén protegir sobretot dels riscos cardiovasculars de l’excés de sal en l’organisme. La norma no és nova, sinó que fa tres anys que es va aprovar, però ha decaigut la moratòria donada al gremi perquè anés provant de reduir el clorur de sodi a la massa, de manera que l’entrada en vigor de la restricció no suposi un salt quàntic per als consumidors.

Les limitacions per llei que proliferen en el sector alimentari defensen la seva necessitat en l’univers ocult de la producció, en aquests números i lletres que s’amaguen a les etiquetes en forma d’ingredients amb lletres minúscules, que potencien sabors per agradar més i estimular el consum successiu.

També argumenten que la reducció de sal no es nota en el gust. ¿Si no es nota, per què hi era? La cançó dels que mengen sense sal per decisió pròpia o consell mèdic del «ja m’hi he acostumat, no és tan greu» no hauria de ser un argument per a la imposició generalitzada. La croada saludable de l’alimentació, que va començar amb els sucres, ha arribat al pa nostre de cada dia i les cues de fidels que esperen al carrer ordenadament per entrar a la nova fleca Turris del barri hauran d’assumir les noves condicions com un altre acte de fe.

Notícies relacionades

Queda en l’aire la pregunta subjacent davant tota mesura intervencionista. ¿Les campanyes de conscienciació no eren prou reclam? ¿No hi havia cap altra manera de conciliar salut i consum?

De la ‘llei seca’ a la ‘llei ensopida’

 Imagino com hauria sigut la croada sanitària aplicada al vi, amb reduccions obligades del percentatge d’alcohol per litre, a la cervesa. I com no imaginar també la resistència, el mercat il·legal, la nova clandestinitat davant la llei ensopida, la nova llei seca del pa. Llocs on es ven pa com el d’abans, amb el gust de la memòria, no només el cruixent i l’esponjositat. Un auge de les panificadores, el saler sempre a la taula a punt. Com en l’última llibertat de les quatre parets de casa teva, per fi, puguis reviure com en una càpsula de temps nostàlgica els sabors que formen part del teu ADN i que són sempre llar, tot i que l’hagin convertit en un nou plaer culpable, tot i que no sigui perfecte.

Temes:

Nutrició