Holocaust caníbal

Si haguéssim de categoritzar els negacionistes al gran teatre del món, hauríem d’anar més enllà del sainet, l’astracanada, el vodevil o l’entremès. Però el seu discurs no ha de ser considerat un espectacle. El que és preocupant és que la propagació massiva de les seves teories, moltes defensades per personatges de rellevància pública, encoratja no només la desobediència civil i posa en perill la salut pública («les vacunes no serveixen per a res», «les mascaretes no valen per a res», «les restriccions no eviten el desenvolupament del virus»), sinó que en casos com el de la invasió d’Ucraïna es posa en perill la construcció del relat amb què es cimenta la història. Es posa en qüestió la matança de Butxa com es negava l’Holocaust, i es dubta de la imparcialitat de centenars de periodistes a peu de camp i d’imatges per satèl·lit avalades per mitjans de comunicació internacionals amb un prestigi que es basa en el rigor històric de les seves informacions. En el que significa qüestionar la legitimitat de la democràcia, se sospita, a més, de la unanimitat que tota la comunitat internacional, incloses les Nacions Unides, i a excepció de Putin i alguns estats satèl·lits, assenyala l’autòcrata rus com a responsable màxim dels milers de morts que arrossega ja aquesta guerra injustificable.

Emparats sota la legítima reivindicació de la transparència (sempre s’addueix una causa noble per argumentar la infàmia), alguns habituals de la teoria de la conspiració s’estan despatxant aquests dies amb l’autoria de les matances de civils posades en evidència a Butxa o Mariúpol, com si el testimoni dels periodistes independents davant els cossos esventrats de civils no fos suficient per acreditar la procedència de la barbàrie. «Vull saber com apareixen aquests cadàvers, on eren i qui els deixa allà», escrivia dies enrere una habitual de la conspiració. Contra aquesta afirmació, seguida d’algunes altres sense a penes un gest de solidaritat amb les víctimes, van sorgir tants detractors com defensors, cosa que posa de manifest que tot i que el negacionisme no és nou, es diferencia d’altres fenòmens anteriors per una capacitat d’amplificació infinitament superior.

Notícies relacionades

Feijóo, negacionisme i ignorància

L’alegre ‘troupe’ dels famosos negacionistes

Hi va haver un temps en què els negacionistes governaven el món. Van silenciar Galileu o van enviar Giordano Bruno a la foguera per haver afirmat que el Sol era una estrella. La Inquisició era negacionista en si mateixa, però fins i tot una institució de cocció lenta com l’Església catòlica va acabar acceptant que la Terra no és plana, cosa que no pressuposa que en l’era moderna no es voti de forma massiva personatges com Donald Trump o Bolsonaro, negacionistes de manual.

Avorrits ja de la pandèmia, els negacionistes han trobat en la guerra d’Ucraïna la salsa amb què elaborar el seu guisat preferit. Hereus d’aquells que es resistien a creure amb un sol argument («¡És un muntatge!») les teories de la circulació de la sang, els atemptats de l’11-S a Nova York o de l’11-M a Madrid, el viatge a la Lluna o l’expedició de la Pathfinder a Mart i fins i tot la bufetada de Will Smith als Oscars, sorgeix una nova variant del conspiracionisme i la farsa, tan ridícula com perillosa, en tant que s’empara en la falda dels populismes, nascuda de la mateixa llavor que jurava haver vist a la televisió Ricky Martin i la melmelada, i armada amb un simple telèfon mòbil capaç d’alliçonar llops solitaris afligits d’alienació mental transitòria.