Entre el cel i l’infern

Enmig, la febre internacionalitzada per les grans firmes de l’anomenat nou periodisme, que van convertir bones històries reals en un plaer per a la lectura i un honor per a la professió. Començant per la Colòmbia del mateix Gabo, que va ser on es va encunyar el terme i la tendència. Seguint per la mirada nord-americana de Truman Capote o Tom Wolfe. I Gay Talese, que va sintetitzar l’encanteri de Nova York com el d’una ciutat de coses inadvertides. I ho és perquè reuneix rares meravelles pròpies d’una urbs sense tempo.

Segurament uns i d’altres van entendre l’apreciació de Marguerite Duras, que veia els periodistes com a obrers de la paraula perquè el periodisme només pot ser literatura quan és apassionat. 

Això li passa a Jon Sistiaga Escudero (Irun, 2 d’abril del 1967). El reporter de guerra que accentua la seva dedicació i refuta els tòpics. L’enviat especial que no lamenta no ser a Ucraïna perquè sap què són els conflictes bèl·lics i la seva propaganda asfixiant, les neteges ètniques i les seves justificacions indecents, els bombardejos incessants i les rutines que imposen, les lluites mortals per falsos principis ideològics, identitaris o religiosos que sempre es repeteixen, coincidents, independentment de la geografia i la seva història. La contradicció dels relats que busca la negació de la realitat. Això és, de la informació. El corresponsal que ha enfocat com pocs la cruesa de països en conflicte o de conflictes entre països. Que el van perseguir a l’Afganistan, van detenir a Sèrbia i van disparar a l’Iraq, on va caure el seu company i amic José Couso a causa de l’atac de les forces nord-americanes a l’hotel on s’allotjava.  

Notícies relacionades

Gay Talese, a l'hotel dels embolics

Jon Sistiaga: "Crec que soc feminista, però ho hauria de dir una de veritat"

Sense aquest bagatge narrat en múltiples documentals i alguns llibres, Jon no hauria sigut capaç d’enfrontar-se als seus propis records de joventut, les seves vivències al seu Euskadi natal durant els anys de plom, els seus propis fantasmes i els silencis còmplices de bona part de la comunitat, alliberats a les festes populars on els càntics evocaven accions terroristes que semblaven fruit, d’una incerta glòria més que causa d’un terrible crim. I d’allò que mantenia fresc en la seva memòria i les anotacions soltes a les seves llibretes ha sorgit ‘Purgatori’, la primera novel·la de Sistiaga que, com tot bon relat de ficció, es basa en fets reals. Els que revisen ferides encara obertes amb la frescor de qui defineix un perfecte complement al llibre de Fernando Aramburu, perquè tots dos descriuen una mateixa i acoblada pàtria. 

Aquella on els autèntics cervells de la banda sopaven bacallà al pil-pil en societat mentre enviaven els joves a matar. Fins que a un segrestador i assassí dissimuladament reinserit l’ofeguen els records. I els escriu. I ho fa amb el mateix detallisme que Sistiaga ens ha explicat els límits de les seves experiències. La seva vida de novel·la.