Prudència i solvència

La tornada a les trinxeres coincideix amb la presentació de la reforma de la llei d’enjudiciament criminal. Un text que vol actualitzar el que queda del que es va redactar el 1882. Però el seu camí s’entreveu tortuós. A les objeccions imaginables de totes les dretes i part de les esquerres s’hi han d’afegir les de la major part d’un sector professional influent i amb capacitat de rebel·lió. Ho demostra la resistència que mostren a aplicar la llei d’amnistia. Les justificacions del pas del temps relatades pel ministre no serveixen de gaire: el projecte de llei es presenta al cap de 143 anys d’aprovada la norma i després de 44 presidents de Govern i 106 titulars de Justícia. Es va descuidar d’afegir-hi, també, que al cap de cinc anys que el seu antecessor, Juan Carlos Campo, el deixés encarrilat. Els malpensats creuen que l’estadística amaga l’humà desig de posteritat del titular de la cartera, si el seu cognom acaba batejant al text. Però aquest anhel, si hi és, serà tan efímer com caduc.

En el millor dels càlculs, la nova legislació entraria en vigor el gener del 2028. Això és, l’any de després de les eleccions generals sobre les quals s’especula diàriament respecte al seu avançament. En l’horitzó, la instrucció penal quedaria en mans dels fiscals i es limitaria l’acusació popular. Una de les pedres que hi ha a la sabata del president del Govern, Pedro Sánchez, dolgut per l’ús abusiu que fan d’aquesta figura els sectors que el volen fer fora de la Moncloa. Un aire que flotava en l’ambient durant la seva compareixença de dijous al Senat.

A això també es referia el jutge Manuel García-Castellón en aquestes pàgines. A la utilització interessada que en fan –deia– partits polítics i sindicats que la lloen o critiquen segons els convé. Per a aquest polèmic magistrat retirat, això demostra el moment crític de la relació de dos poders de l’Estat en xoc permanent. Culpa dels "poderosos de divers pelatge", que no accepten que "la missió fonamental de la justícia és la protecció de la democràcia". Curiosament, l’antic jutge de l’Audiència Nacional oblidava les seves pròpies fallades professionals que van deixar al descobert les contradiccions que il·lustren el seu currículum. Una memòria selectiva que té el revers en Montserrat Comas d’Argemir Cendra (Barcelona, 25 d’octubre de 1953).

Notícies relacionades

Més vídeos mostren que es va avisar sobre el Poio

El TS entrega a l’Audiència proves del suposat blanqueig de la caixa b d’Ábalos

Pedagògica

Flamant jubilada, la fins ara magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) se’n va amb la mateixa discreció amb què va exercir el seu postulat. Vocacional i pedagògica, la jutge del cas Palau va entendre sempre l’exemplaritat que ha d’acompanyar l’aplicació de la llei. Va opinar a través de sentències, tot i que no va deixar d’exposar els seus punts de vista tècnics en els mitjans que va voler còmplices. Jurista avançada en qüestions de gènere, va formar part de Consell i va presidir el seu Observatori contra la Violència Domèstica. No va figurar mai en la llista de jutges estrella. Ni falta ni ganes.