Jon Sistiaga: "Crec que soc feminista, però ho hauria de dir una de veritat"

Jon Sistiaga ha tornat al canal #0 de Movistar+ amb una nova entrega de la seva brillant sèrie documental Tabú (dimecres, 22.00 hores), aquesta vegada dedicada als hàbits masclistes dels espanyols. Amb el premi Ondas sota el braç, el periodista basc explica les seves sensacions davant aquest nou examen. 

–¿En què es diferencia aquest quart Tabú

–Aquest és el més periodístic. Tabú tenia una tendència a fer reportatges sobre temes molt complicats d’oferir i fer a la televisió, però d’alguna manera una mica filosòfics. Parlar sobre la maldat o la mort és una mica més eteri. Això del masclisme és el dia a dia, el que et trobes al sortir de casa o a la teva pròpia casa. És el tema més periodístic i més mesurat. S’havia de filar molt prim i per això els vaig dir als caps que hi parlaria tot déu, encara que no ens agradés.

–¿A què es refereix?

–Hi ha testimonis que fan mal o que molesten, però el programa es diu Tabú per alguna cosa. Va a aquests estigmes que tenim com a societat i que a vegades no volem sentir. Crec que és un programa per a un públic intel·ligent que és capaç d’asseure’s i escoltar un testimoni que li desagradi, encara que el molesti i el remogui per dins. Generar empatia és part d’aquest programa.

–¿Alguna altra diferència?

–Que he decidit no sortir d’Espanya, perquè el masclisme és un gran problema que tenim. Podia anar-me’n a llocs on hi ha feminicidis com Mèxic o l’Argentina. O anar-me’n a altres cultures o societats on la dona és gairebé un objecte. Però jo volia parlar de la meva germana, de la meva mare, de les meves amigues, de la meva filla… I del meu pare, els meus germans, el meu fill i els meus amics. Jo crec que aquest és un gran tema per al periodista que així que el treus desperta interès. Ho he estat testant durant mesos i quan el trec els meus amics i amigues s’hi llancen perquè tots tenim una legítima opinió.

--¿Com reaccionen els seus amics?

–M’he convertit en el Pepito Grillo. Em diuen que soc un pesat i que estic molt mediatitzat. Ara em fixo en coses en què abans no em fixava. Crec que tots som masclistes.

–¿Es considera feminista després de submergir-se en aquesta entrega del programa?

–Diria que sí. Però una feminista de veritat ho hauria de dir.

–¿Hi ha algun detonant que l’hagi motivat per escollir aquest tema?

–No. Des que vaig deixar de fer documentals una mica aventurers a l’estranger em vaig plantejar un producte nou per a #0, que era com puc, des de la meva experiència personal i professional, parlar de temes que durant tota la meva carrera he tractat des del costat del periodisme. Es tractava de fer-ho ara des del costat de la persona i de la reflexió. Ho sabia gairebé tot de la maldat i de la mort, i l’única cosa que vaig fer va ser posar-ho en imatges. Amb el tema masclisme em passava una mica el mateix, però és veritat que aquest és en el que més he après. L’he focalitzat perquè em semblava un gran tema tabú, del qual ens emprenya parlar. Quan en un sopar amb amics i amigues algú diu això de «20 euros per barba»…  ¿I elles no paguen? De seguida et responen que és una manera de parlar. Doncs aquí està el dimoni, en els petits detalls. En el porc-porca, gos-gossa, tots i totes…

–El llenguatge és traïdor, ¿no?

–Si comencem pel llenguatge, és com posar el dit a la llaga i resulta una mica pesat. Però s’ha de ser pesat. Crec que des dels mitjans de comunicació hauríem de ser responsables perquè tenim una tasca molt important per fer. La mena de lletres que es transmet en les cançons o alguns programes de televisió estan perpetuant rols perquè uns paios  d’aquí un temps es creguin legitimats per portar a terme aquest domini d’una manera violenta.

–¿Aquest programa alguns el poden veure massa feminista i altres massa masclista?

–Pot passar. Cada vegada que m’han preguntat si crec que el que estic explicant ha contribuït a canviar alguna cosa, sempre dic que no. No ha canviat res. Els periodistes hi anem, ho veiem, ho expliquem i marxem. Canviar és una altra cosa. Però crec que el programa Tabú genera molt debat en tot. Quan parlem de la mort és una cosa que a tots ens passarà algun dia i que passa al nostre voltant. I quan ho fem de la maldat, també ens hi veiem reflectits en algunes coses. Quan parlem de masclisme ens podem adonar que aquestes coses també les fem o les hem fet. La societat està tan polaritzada sobre aquest tema que estic segur que genera molta controvèrsia. Però no m’importa que em critiquin. Els acostumo a dir al meu equip que Tabú no té trols. No sé si a partir d’ara en tindrem (riu). Em sembla que sí, però això demostrarà la nostra capacitat com a societat. Veurem quines reaccions provoca.

–¿Hi ha més sensibilitat amb el masclisme aquí que en altres països?

–No. Estem bastant igual. Miri qui hi ha a la Casa Blanca, un home amb 60 milions de vots que diu allò que «quan ets ric li pots tocar el cony i no passa res». A Espanya hi ha encara mitjans que segueixen posant el focus en la víctima de La Manada i no en els fets perpetrats per aquella colla.

Notícies relacionades

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

–¿Què li sembla que a la noia la seguís un detectiu privat?

–El dret a la defensa el té qualsevol. Però utilitzar les possibilitats de recuperació d’una víctima com a part de la teva defensa per aconseguir l’absolució del teu client no em sembla bé. No se la jutja a ella, ni el seu comportament posterior o anterior. El que és important és si hi va haver o no consentiment. I a jutjar pels vídeos no sembla que n’hi hagués. No és no és una divisa que ens hem de posar tots.