Assalt al telèfon fix

La tele era en blanc i negre perquè la societat era en blanc i negre. Quan la tele en color va entrar a casa, el primer programa que vaig veure va ser ‘El show de Benny Hill’, cap al 1981, ordinari espai masclista que llavors no percebíem com a tal, sinó com la llibertat en roba interior que el franquisme havia prohibit. Disfrutàvem amb un home amb unes bones galtes i amb cara d’idiota que corria a la velocitat del cinema mut i donava clatellots al cap a un avi calb i baixet. La sintonia era irresistible. Ens petàvem de riure. La societat era homòfoba, racista i masclista, i ens petàvem de riure.

Abans del color, la gent comprava uns estranys vidres que tacaven la imatge i l’esquitxava amb tons estrafolaris: vèiem partits de futbol en què era impossible identificar els equips segons la samarreta. Era com si una bomba de confeti hagués explotat a la pantalla. Tampoc existien els comandaments a distància, així que algú havia de prémer el botó.

Gràcies al fet que només hi havia dues cadenes, els desplaçaments eren escassos. Inimaginable aquest anar i venir amb l’hemorràgia actual d’ofertes. La modernitat ens va fer sedentaris, però, en aquells temps, per veure la tele o parlar per telèfon calia moure’s. Aquests dos estris han tingut existències oposades: un s’ha empetitit i l’altre s’ha agegantat.

El telèfon era tan substancial que de vegades hi brodaven tapets. Assenyalats com en una diana, ocupaven un destacat lloc al menjador. En les sèries americanes els vèiem en una paret de la cuina amb un cable elàstic de la mida i la flexibilitat de les lianes de Tarzan, tot i que dotat de més moviment, continuava sent un captiu.

En moltes vivendes, el fix ja no existeix, no hi ha un telèfon comú, un telèfon compartit, un telèfon col·lectiu, sinó que cadascú guarda la seva individualitat a la butxaca. Jo el continuo tenint per als meus pares: és diferent del de la infància, és clar, ja no és aquell animal mitològic amb roda i auricular, sinó més similar al mòbil, a un mòbil antic, amb bateria limitada i base. No en recordo el número. Abans era impossible no saber-se de memòria el de casa, era la xifra màgica que donava seguretat; a més de sedentaris, desmemoriats, cada vegada, menys hàbils.

El telèfon paternofilial és assaltat, sovint, per operadores desconegudes. Cada vegada que sona, rotllana per si ha passat alguna cosa, i el que trobo és una veu estranya que vol que canviï de companyia, vendre’m una assegurança o robar les meves dades. Sí, sí: és un estranger que truca des d’algun punt remot, diu que és de Microsoft i pretén accedir a les claus de l’ordinador. Penjo i avall. Però insisteixen. No entenc l’afany de les empreses de telefonia o d’assegurances –sí el dels delinqüents: el crim mai dorm–.

Fa poc, una veu em va anunciar que a les 12 del migdia tindria a la porta un tècnic per fer una «anàlisi de l’aigua de l’aixeta». Amb ganes de baralla, vaig respondre que no havia sol·licitat aquest servei i vaig preguntar si era un estratagema per vendre un aparell d’osmosi. La comunicant va insistir que només anaven a fer «una anàlisi de l’aigua de l’aixeta».

Vaig preguntar si representava un organisme de l’administració i va acabar admetent que no, que formava part d’una companyia de purificadors (i va tornar a repetir, incansable, que només volien fer «una anàlisi de l’aigua de l’aixeta»). La vaig advertir que l’assumpte era confús i que era una mala pràctica, i que podien enredar la gent amb aquesta ambigüitat. La seva resposta va ser desaprensiva: «No molestem els més grans de 65 anys». En cap moment em va preguntar quan havia nascut.

Notícies relacionades

Espanya ultima les alertes massives d'emergències als mòbils

Naturgy: no tots els fons són iguals

Els estranys intenten entrar a casa sense ser convidats. Escullen per enfilar-se el cable del telèfon fix, que és el que els joves ja no tenen.

Són perfectament conscients que a l’altre costat hi haurà algú d’una certa edat, potser sol, potser despistat, potser vulnerable. I pretendran colar-hi un tècnic «per a una anàlisi de l’aigua de l’aixeta» i després vendre-li un estri de mil euros. Riiing, riiing. ¿Sí? Adeu.