Article d’Ernest Folch Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Junts i Podem: no digui coalició, digui submissió

Els dos partits estan atrapats en un govern que no suporten, però del qual no poden sortir

3
Es llegeix en minuts
Junts i Podem: no digui coalició, digui submissió

OSCAR BAYONA

¿Què tenen en comú dos partits tan distants com Podem i Junts? A part d’odiar-se mútuament, només una cosa: tots dos estan atrapats en un govern que no suporten però del qual no poden sortir. Si parlem del grotesc cas del Govern català, l’última topada propiciada per les declaracions incendiàries de Gabriel Rufián és només un exemple més en la seqüència interminable de recriminacions, menyspreus i travetes que caracteritzen la relació sadomasoquista entre ERC i els postconvergents. Sempre sembla que l’últim xoc sigui el definitiu, però n’hi ha prou amb una ràpida recopilació per adonar-nos que l’embolic matrimonial és estructural: el pacte frustrat de Junts amb Sánchez sobre l’ampliació de l’aeroport, el desacord sonat sobre la taula de diàleg 24 hores abans de la seva celebració –que va acabar amb Junts fora de la negociació– i la impossible gestió de la desobediència que va deixar fora de joc Laura Borràs en el cas Juvillà.

Notícies relacionades

A la cantonada esperen crisis inevitables: la visió diferent dels Jocs Pirineu-Barcelona que tenen els dos partits (començant pel simple fet que no saben posar-se d’acord ni tan sols en quins llocs s’ha de fer la consulta), o les previsibles enganxades que genera periòdicament la taula de diàleg, tant si es convoca com si no es convoca. En cada crisi, el partit que curiosament més gesticula i més necessitat té de fer-se l’ofès és Junts, perquè és precisament el que se sent acorralat. Vistes amb una mica més de perspectiva, les declaracions de Rufián potser van ser dissenyades senzillament per visualitzar que Junts no pot deixar el Govern en cap escenari, ni tan sols en el de la humiliació. L’encara partit de Puigdemont s’ha enfurismat i alguns dels seus membres han titllat Rufián de «miserable», però són incapaços d’estripar les cartes: la radicalització en la qual han entrat en els últims anys només els permet pactar amb ERC, i subsidiàriament amb la CUP. Esquerra, en canvi, situada còmodament al centre del tauler, pot pactar tranquil·lament amb el PSC i els comuns, ni que sigui una abstenció.

Una cosa molt semblant passa a la Moncloa. El gir sorprenent i brutal de Pedro Sánchez amb el Sàhara, a part de trair el seu propi programa electoral, és l’última punyalada nocturna a Podem, obligat a desmarcar-se en públic del president, que ni tan sols es va prendre la molèstia d’avisar els seus socis. Tot això passa pocs dies després que el mateix Govern canviés la seva posició amb la invasió d’Ucraïna i decidís enviar armes a Kíiv, provocant un debat encès al si de Podem. No se sap quants gripaus ha hagut d’empassar-se la formació de Yolanda Díaz, però el que sí que sabem segur és que no trencaran el Govern de coalició, una cosa que Sánchez sap perfectament i utilitza al seu aire per fer el que més li convé en cada moment. Certament, les baralles del Govern català són més estridents que les del central perquè a Catalunya hi ha una inèrcia teatral derivada de la traca de moments presumptament històrics que fa no tant vivíem diàriament. Però tots dos, en la seva inestabilitat, són en realitat molt estables gràcies a una mateixa patologia: el partit dominant (ERC i PSOE) sotmet el dominat (Junts i Podem) amb el mateix sadisme, sabent que hi ha molt marge per arribar al llindar insuportable de dolor. Fixin-se que després de les presumptes apocalipsis de les crisis de Rufián i del Sàhara, les aigües tornen inevitablement al seu curs. En política no hi ha res més cruel i desesperat que no haver construït aliances ni tenir alternatives.