El botó nuclear de Junts

Zowy Voeten

L’últim pols de Junts a Pedro Sánchez arriba aquesta vegada amb tota la fanfàrria i el pack complet: reunió de l’executiva a Perpinyà, consulta amb la militància i amenaça de fer saltar el govern pels aires. El pretext del malestar és més o menys el de sempre: la impossibilitat de portar l’amnistia a la pràctica, les dificultats per aconseguir l’oficialitat del català a la UE o el bloqueig del traspàs de competències en matèria immigratòria. No hi ha absolutament cap novetat: són els mateixos retrets, la mateixa lletania, que sentim en els últims mesos. En tots els temes, per cert, Junts ha aconseguit el suport incondicional de Sánchez, i només els jutges amb l’amnistia, els altres països amb el català o partits com Podem amb la immigració van ser els que van impedir que s’acceleressin o s’aconseguissin. Si Junts atribueix a Sánchez fracassos que no són imputables a ell, la pregunta és: ¿per què es llança a fer un envit tan exagerat i perillós? Per respondre bé la pregunta, cal acudir al psicoanalista. Puigdemont arrossega una lògica frustració personal, al veure que l’amnistia que havia aconseguit arrencar de Sánchez es troba eternament bloquejada per uns jutges grollerament polititzats i mediatitzats per l’olla de pressió de la dreta madrilenya. Però hi ha també una creixent frustració política. Des de l’acord d’investidura de novembre del 2023, Junts ha descobert que, més que "cobrar per endavant", com va prometre Puigdemont, ha anat desfigurant-se a terminis, pres del terrible i irresoluble dilema en el qual el va tancar Sánchez: o ell o la ultradreta.

Per això, de manera cíclica, apareix el mal humor de Junts, convertit en un partit rondinaire, que, ja sigui contra Podem, contra Esquerra, contra el PSOE o contra Aliança, es baralla cada setmana contra algú diferent. El desengany de Junts és que no s’atreveix a prémer el botó nuclear de la moció de censura, perquè ni tan sols un partit cada vegada més obertament conservador podria justificar haver bastit un pont de plata per a l’arribada al poder de la ultradreta. En realitat, aquesta última pulsió de Junts no té a veure amb uns acords que ells mateixos saben que no són culpa de Sánchez, sinó amb la seva pròpia irrellevància política. L’estrellat que li van prometre les últimes eleccions generals s’ha anat diluint irremissiblement, i han descobert una veritat molt incòmoda: el viatge cap al no-res que Puigdemont va emprendre l’octubre del 2017 només pot ser reconduït cap al possibilisme més realista, fins i tot quan té la clau mestra. Es pot avançar, sí, però el camí és enutjós i el terreny de joc, molt acotat. Per rematar-ho, les últimes enquestes donen a Junts uns resultats paupèrrims, que acaben d’explicar el perquè d’aquest últim moviment a la desesperada. Una cosa és intentar cridar l’atenció i una altra molt diferent és emprendre el camí de no retorn cap al suïcidi polític. Hem vist ja tantes bogeries estèrils en l’última dècada, que tampoc vindria d’una altra més.

Temes:

PSOE Pedro Sánchez

Inicia sessió 0 Comentaris