La mala imatge dels mestres

Els sindicats, i amb ells els mestres, es van equivocar tremendament si el motiu del seu enuig, i del xoc i les jornades de vaga, no és haver de començar a fer classes abans al setembre. ¿Per què es van equivocar? Perquè al respondre tan durament al canvi de calendari, el missatge –sigui cert o no– que han traslladat a l’opinió pública i, més en concret, a les famílies, és que no els agrada treballar i, en conseqüència, com més tard comencin les classes millor. Això ha portat a la indignació de molts pares i ciutadans, atès que el mes de setembre és laborable per als mestres. Si ja treballen al setembre, ¿per què tant d’escàndol per començar les classes una mica abans?

Més encara perquè és una mesura, avançar l’inici de curs, absolutament raonable. Com tothom sap, a Catalunya i a Espanya el període de vacances estivals és absolutament desproporcionat, cosa que perjudica la formació dels estudiants, a més de complicar la vida a les famílies. 

Segurament Gonzàlez Cambray no és l’individu més diplomàtic d’aquesta part del continent, però bé pot ser que, si va anunciar les noves dates per al començament de les classes sense avisar, fos per avançar-se i impedir que els sindicats aconseguissin avortar la mesura, com ha passat amb altres decisions. No és aquest un intent de justificar les seves formes, sinó de desxifrar el perquè del seu procedir.

Si el motiu principal per arremetre contra la conselleria no era exclusivament el calendari, com molts han entès, els sindicats de mestres haurien haver esperat a una millor ocasió, justament perquè ningú pogués interpretar que posen el seu egoisme corporativista per davant dels interessos dels nens i els joves. 

El que sí que se li pot recriminar a la conselleria i al ministeri és l’afany per introduir constants modificacions en els programes docents. No només són els partits. Hi ha gent dins de la conselleria i del ministeri addicta a redissenyar els currículums. No són admissibles els constants canvis segons les modes o inspirats per l’absurda creença que l’escola ha de donar solució a tots els problemes de la humanitat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

És indiscutible, així mateix, que els mestres han de tenir un nivell alt de català. Igual que resulta escandalós que la immersió –que tants atacs rep– sigui en realitat una pura entelèquia i que, en moltíssims centres, els docents se la passin per l’arc del triomf.

Tenen raó, en canvi, els mestres i els sindicats quan exigeixen més inversió, millor salari, menys alumnes per aula o pal·liar l’excessiva interinitat. Se’ls podria recordar, no obstant, que els diners que el pressupost del 2022 destina a Educació són 6.681 milions, 1.009 milions més que en l’anterior. Tot i que encara no sigui suficient, l’increment no és poc.