Article de Jordi Puntí Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La bona poesia dolenta
Durant segles, la tradició literària en català es va sostenir en la poesia i li va donar un prestigi social únic: també caldria rastrejar, doncs, els «bons mals versos» que polítics, gestors culturals o empresaris van publicar en llibres avui oblidats
Entre els llibres més curiosos que he comprat al llarg dels anys hi ha 'The Stuffed Owl' —'L’òliba dissecada'—, una antologia en anglès “de versos dolents”, tal com diu el subtítol. No puc dir que l’hagi llegit sencera, però quan la fullejo sempre hi trobo rimes i imatges tan desgraciades que et fan somriure. Publicada el 1930, els editors van tenir la cortesia de triar només autors morts; la majoria són avui noms desconeguts, que pateixen aquesta posteritat malèvola, però també hi ha poemes de clàssics com Byron, Keats o Wordsworth. En una reedició recent, el poeta Billy Collins argumenta que, sovint, els mals versos provenen de les rimes forçades, i que recordar les misèries de la poesia és també una forma d’honorar una tradició que es va fer forta amb la modernitat (i cita T. S. Eliot). Es pot fer, diu, una distinció entre “versos dolents i oblidables” i “bons versos dolents”, que són aquells que “superen l’avorriment i només els recordes perquè et diverteixen”.
'L’òliba dissecada' em va venir al cap perquè fa uns dies, a Twitter, l’editor Ignasi Moreta deia que li agradaria fer una antologia “dels decasíl·labs malgirbats que perpetren certs poetastres i traductors de la pàtria nostra”, i citava noms intocables: “Verdaguer, Maragall, àdhuc Carner”. La llista, vaig pensar, podria ser fructífera per moltes raons, a banda de celebrar una esplèndida tradició poètica. Catalunya és un país de versaires aficionats, i tota família té el seu oncle que fa poesies per a batejos, bodes d’or o nadales: un festival de rebles, participis rimats i paraules com xamosa, pubilla o nostrada.
Entretots
Durant segles, la tradició literària catalana es va aguantar sobretot per la poesia, i això li va donar un prestigi social únic: també caldria, doncs, rastrejar els “bons mals versos” que polítics, gestors culturals o empresaris van publicar en llibres avui oblidats, versos que ells mateixos defineixen com “pecats de joventut” però que, aleshores, els van donar un nom. Un altre punt de recerca serien els nombrosos premis literaris de poesia que hi ha al país, que satisfan les vanitats locals i sovint comporten l’edició —o l’autoedició— del recull per part de l’ajuntament de torn.
A part de l’humor involuntari del poeta seriós, també hi ha, esclar, aquell que escriu sabent que s’exposa a la burla o fins i tot la busca per ironia, i no cal dir que aquesta tradició de bons versos dolents —volguts o involuntaris— s’expressa tant en català com en castellà. Un exemple que no es pot obviar és el reusenc Joaquim Maria Bartrina i el seu llibre 'Algo' (1880), amb joies com aquesta: “Nunca puede el ignorante / ser feliz, siempre me dices, / ¡cuántos hombres hay felices / que no saben quién fue el Dante!”. I portada a l’extrem, és aquell ús del vers de l’entranyable gastrònom Jaume Pastallé, quan elogiava els plats al seu programa de TV3, 'Bona cuina': “Aquest plat d’arròs que ens ha fet en Quico / em sembla que val més de mil i pico”. Dos decasíl·labs perfectes.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
