Ser valents

Aquests dies de tardor acabada d’estrenar, quan surto a caminar a primera hora del matí, l’aire fred i humit que se’m cola per les fosses nasals i la boca, té, o així em sembla, una densitat que el fa masticable. El digereixo, en comptes de respirar-lo. Amb freqüència, se m’entravessa un tros d’aquest aire com una molla de pa que entra per on no toca. I tusso, i al tossir s’obre una esquerda en l’atmosfera per on apunta, concentrada, la por del món, tota la por del món. Absorbim sense adonar-nos-en unes quantitats ingents de por que els pulmons i l’aparell digestiu filtren o crivellen per fer tolerable el pànic que ens envolta. Durant uns instants (els que dura la tos) es manifesten en tota la seva cruesa les desgràcies pròpies hàbilment combinades amb les alienes, una mica a la manera en què a El Aleph, de Borges, s’expressaven totes les coses de l’univers en un sol punt. Però aquí, en aquesta versió prosaica d’El Aleph, no hi ha revelació ni epifania: només un catàleg confús d’ansietats. La factura del gas, el bony de l’engonal, l’adolescència del fill o de la filla, la guerra que es lliura a tres mil quilòmetres, la vellesa dels pares (o la d’un d’ells), la volatilitat dels mercats, el preu de l’habitatge, el murmuri amb què s’anuncia ja el proper virus. Tot es barreja i es precipita cap als bronquis, que fan el que poden: filtrar, traduir, oblidar... Aquesta tos matinals podria constituir la protesta de l’ànima contra els excessos de la realitat. Una manera rudimentària d’expel·lir el que el nostre metabolisme no pot assimilar. Potser és per això perquè l’aire d’aquelles hores sembla més dens: perquè està saturat de les exhalacions de qui abans que jo han tret a passejar el seu espant com qui passeja el gos. Hauríem d’aprendre a respirar de nou, tot i que no amb els pulmons. Potser amb la imaginació, l’única de les nostres facultats capaç de transformar la merda en or.

Continuo caminant. El sol comença a reflectir-se a les finestres dels habitatges on la gent s’afaita o esmorza. Respiro més a poc a poc. Se m’acut que, tot i que no puguem deslliurar-nos de la por, potser la podem controlar. Cada matí, en aquest primer alè fred, el dia ens ofereix la possibilitat de ser valents.