Evitar una escalada de la guerra

Ucraïnesos i russos van aconseguir dilluns mantenir-se asseguts a la taula de negociació durant quatre hores, un mínim pas esperançador (les delegacions són de baix nivell) del fet que Moscou i Kíiv han començat a mirar cap a la postguerra per posar fi a aquesta contesa injustificada i salvatge desencadenada per Putin. El primer és que callin les armes perquè deixin de morir civils innocents, mentre s’elabora el pla de retirada de les tropes russes. 

La consecució d’un acord de pau dependrà del fet que sent Rússia, com és, l’agressor injustificable, Occident reconegui que ha comès errors, alguns dels quals cal corregir per aconseguir que guareixin les ferides que han violentat la convivència. El més gran de tots és la insistència hipòcrita a convidar Ucraïna a formar part de l’OTAN, una organització de seguretat que, com és de suposar, no acceptaria un soci que aportés sobretot inseguretat. Per al professor de la Universitat de Chicago John Mearsheimer, «l’expansió imprudent de l’OTAN és el que ha provocat Rússia».

Fred Kaplan, autor de diversos llibres d’estratègia militar, diu que fins i tot els més ardents defensors que l’Aliança Atlàntica absorbís l’Europa de l’est després de la implosió de l’URSS «es van adonar que hi havia límits, i un d’aquests límits era Ucraïna». Per Rússia, la neutralitat d’Ucraïna és una qüestió tan existencial com per als EUA una Cuba lliure d’armes nuclears. El 1962 va ser Khrusxov qui va oferir en secret a Kennedy retirar els míssils de mitjà abast instal·lats a l’illa caribenya a canvi que els EUA es comprometessin a no envair Cuba i a desmantellar els míssils balístics instal·lats a Turquia. Kennedy ho va acceptar amb el compromís que el tracte no es fes públic en sis mesos, és a dir, quan va procedir al desmantellament de l’arsenal. Ara els toca als EUA arreglar el greuge. Ucraïna, com llavors Cuba, són només escenaris del pols entre els dos titans nuclears.

És d’esperar que la determinació i el coratge amb què els ucraïnesos han plantat cara a l’os rus i la seva heroica resistència hagin fet reflexionar Moscou sobre la impossibilitat de convertir Ucraïna en un Estat titella. Rússia, a més, no pot ni militarment ni econòmicament ocupar un país que té més de 600.000 quilòmetres quadrats i 44 milions d’habitants. La negociació, per tant, ha de salvaguardar al màxim els interessos vitals d’Ucraïna.

Occident té l’obligació moral de reconstruir Ucraïna i recolzar la negociació, per la qual cosa haurà d’aixecar les sancions econòmiques, que facilitaran la retirada de les tropes russes i la firma d’un acord de pau. A Europa, principalment, no li interessa tenir un veí que sigui un Estat fallit o un pària internacional. Ningú pot posar el crit al cel i apuntar amb el dit els oligarques com a còmplices de Putin, perquè Occident també és còmplice d’allotjar i engrandir unes fortunes guanyades de forma bastant sospitosa. 

Negociar significa estar disposat a fer concessions que, sens dubte, seran doloroses, però és l’única via capaç d’establir les bases de la pau i la coexistència pacífica. Si la UE pretén consolidar-se com a poder geopolític en l’emergent món multipolar, no pot dilatar per més temps la construcció d’una arquitectura de seguretat en la qual Rússia estigui integrada. Brussel·les hauria d’aprofitar aquesta tragèdia per treure múscul i defensar els seus propis interessos, no sempre coincidents amb els de Washington, tot i que a primera vista la invasió d’Ucraïna hagi escapçat la incipient autonomia estratègica europea. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Occident s’haurà d’empassar-se l’amarga píndola de la seva malaptesa i acceptar oficialment que «Ucraïna ha perdut Crimea i no pot recuperar-la, com Sèrbia no pot recuperar Kosovo», afirma Anatol Lieven, professor principal de l’Institut Quincy, finançat per George Soros i la Fundació Koch. De la mateixa manera, els territoris del Donbass reconeguts com a independents per Rússia no tornaran a Ucraïna. 

Per damunt de tot, el més costós és negociar amb Putin, tot i que potser sigui el que surti més tocat. A Khrusxov el van destituir el 1964 per provocar la crisi dels míssils, generar caos intern i acumular massa poder.