Les il·lusions i les guerres perdudes

Balzac va escriure ‘Il·lusions perdudes’ contra les cordes. Assetjat pels deutes, tenia només 21 dies per despatxar una gran obra (la començaria a publicar el 1836). Es diu que podia entregar-se a maratons d’escriptura de fins a 16 hores, durant els quals esmussava fins a dotze plomes d’oca. Per poder escriure tantes novel·les (i pagar tantes factures) tirava de cafeïna: un estudiós afirma que es va empassar 50.000 tasses de cafè durant la seva carrera.

En una setmana, Honoré Balzac, un individu que va decidir als 29 anys que es deia Honoré de Balzac (el ‘de’ com a marca d’un improbable bressol aristòcrata), va convertir tota la seva angoixa econòmica (i la humiliació patida per un galtut petitburgès amb deliris de glòria) en electricitat narrativa.

Ambientada al París de la Restauració, a principis del segle XIX, la novel·la planteja l’ascens i caiguda de Lucien de Rubempré. En realitat el seu cognom és Chardon (‘card’) però el canvia (com va fer Balzac) quan trepitja la capital. Allà conviu la monarquia borbònica amb l’ascens de la burgesia, els anuncis de cosmètics amb la nova premsa sensacionalista, la gran glòria literària amb l’enginy del gasetiller, la teatralitzada i ampul·losa alta societat amb el Boulevard du Crime, atapeït de teatrets populars. Allà es mou el protagonista, debatent-se, com diu Stefan Zweig en la seva biografia de Balzac, entre la poesia i el periodisme, entre l’art i els diners, sempre amb la temptació de «caure en la vulgaritat per impaciència i cobdícia».

Rubempré descobreix que la tramoia d’interessos que sosté aquest món són els diners. Són els diners el que posa càrrecs i consagra poetes, el que aplaudeix les actrius i fa emmalaltir les prostitutes. I tot això succeeix en una època de transició, quan la impremta se sofistica (i permet grans tirades de diaris) i democratitza el coneixement (que pot ser un sol que il·lumini o que panseixi, segons qui el miri).

Notícies relacionades

¿Mals temps per a un israelià?

L’educació no se salva amb policies

L’acabada d’estrenar pel·lícula que adapta la novel·la, dirigida per Xavier Giannoli, em serveix per aterrar tot això en l’ara. La propagació de la paraula viu una altra accelerada, en aquest cas, digital. Els tuits no són tan diferents dels rampells d’enginy d’aquella premsa. Alguns columnistes s’ofeguen en «l’hivernacle de les lloances» i obliden les novel·les que volien escriure. Lousteau, el periodista que inicia el protagonista en les males arts, diu: «La consciència, amic, és un d’aquells bastons que tothom agafa per apallissar el veí, però que mai ningú fa servir per a si mateix». Una frase aplicable a infinitat de tuitaires o tertulians (jo un d’ells, si m’aplico el bastó). En un altre punt de la novel·la es diu: «Tot diari és una botiga en què es venen al públic les paraules del color que vol. Si existís un diari per a geperuts, provarien matí i tarda la bellesa, la bondat i la necessitat dels geperuts. No hi és per il·lustrar, sinó per afalagar opinions». I un no pot evitar pensar en les bombolles ideològiques de la nostra època, en algoritmes i xarxes que mai ens exposen a l’opinió que ens disgusta.

Surto de la pel·lícula fent glops d’aigua. Penso en tot això i, com Balzac quan va escriure la novel·la, res evita que continuï pensant en Ucraïna.