¿Mals temps per a un israelià?

Normalment, un AVE dona per llegir d’una tirada gairebé qualsevol obra contemporània. No aquesta. És llarga, temeràriament llarga...i bona fins a fer ràbia. "Aquest cabró escriu com els russos", vaig pensar amb enveja. "És que m’agraden molt", em diria ja a Barcelona el mateix Orlev, sense despentinar-se i sense baixar ni un segon de la seva cara de no haver trencat un plat en la seva vida. Ni en la literatura.

"No són bons temps per ser escriptor israelià", va admetre amb senzillesa. Sense escarafalls. I això que ell fa temps que viu a Berlín. "A Alemanya, un defensor de la causa palestina pot manifestar-se i ser tan crític com vulgui amb el Govern d’Israel, però sense qüestionar l’existència d’Israel per si mateix", assenyala. És difícil dir més amb menys.

Imagineu-vos que és vostè israelià, fill d’un autor i cineasta supervivent de l’Holocaust, que ha crescut convençut de les virtuts del seu jove Estat, que és més aviat d’esquerres, i que en un moment donat dels anys 90 la cosa es comença a posar lletja. Molt lletja. Que en virtut d’un pervers principi d’acció–reacció, creixents i devastadores onades antisemites radicalitzen i dretanitzen la política del seu país, fins a un punt que a vostè li sembla alarmant i li agafen ganes de posar terra pel mig. I un bon dia (per dir alguna cosa...) es produeix el 7 d’octubre i tornen a obrir-se de bat a bat les portes de l’infern. De l’odi. ¿Com se sentiria vostè si sembla que li donen a elegir entre la destrucció física o la destrucció democràtica del seu país? "Europa és massa severa amb Israel", es queixa de manera suau. Alhora que deixa entreveure una tímida esperança que les eleccions de l’octubre canviïn alguna cosa.

Esmentava que Itamar Orlev va mirar de torejar tanta perplexitat posant terra pel mig. I fins i tot memòria. Com a escriptor, defuig la incandescent actualitat per mullar la ploma en el passat. Concretament, en la Segona Guerra Mundial. Bandit, per cert, no és d’ara, es va publicar el 2015. Abans de... tantes coses.

Passa que el pare d’Itamar, Uri Orlev (Varsòvia, 1931 - Jerusalem, 2022), va tenir accés a les memòries d’un altre jueu d’origen polonès, Ami Drodz, profundament marcat per la memòria del seu propi pare, Stefan, meitat heroi partisà, meitat monstre alcohòlic i maltractador de la seva família, sobre la qual projectaria l’extrema crueltat patida en mans de la Gestapo i en el camp d’extermini de Majdanek. Més detalls, a la novel·la.

Novel·la que Uri Orlev va provar d’escriure però no ho va aconseguir. Llavors li va passar el material al seu fill Itamar. Aquest va fer un primer intent que no funcionava literàriament. Que semblava una biografia. Va tornar a partir des de zero, a utilitzar aquelles memòries alienes com a motor d’una història molt més pròpia, la que de veritat necessitava escriure: la relació entre pares i fills, ja complicada per si mateix, i que pot arribar a rivets dantescos amb un rerefons històric brutal que aquí, a Europa, sovint preferim llançar en sac foradat, oblidar o reinventar.

El protagonista i narrador de Bandit, que a Israel es diu Tadek però a Polònia recupera el seu nom infantil de Tadzio (sí, com el de Mort a Venècia...), s’enfronta a tota una sèrie de dimonis i en surt el que en surt. Una novel·la carregada d’horror, d’humor i d’amor.

Notícies relacionades

L’educació no se salva amb policies

Tancar judicialment el procés

¿I d’esperança? Depèn del que esperem. Quan estava de moda dir que no es podia escriure poesia després d’Auschwitz, jo solia pensar: ¿i què una altra cosa escriurem després que quedi humanitat, després d’una cosa així? ¿No és això només un miracle?

Potser fa falta un israelià serè, però que escriu amb l’esquinç sagrat dels mestres russos, per posar-nos davant el mirall que tots aquí necessitem. Per ser i esperar una cosa millor. Per viure en pau amb els altres i amb nosaltres mateixos. Però de veritat. No només de boca.