Sembla una tonteria Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Escorxador

¿No seria meravellós que, just després de caure en l’error, poguessis caminar cap enrere, desfent-ho tot fins a arribar a aquell instant del passat en què la teva acció comença, i encara no va aparèixer la fallada?

2
Es llegeix en minuts
Escorxador

L’error humà representa una de les nostres grans creacions. A la llarga, sense equivocar-se no s’encerta. L’atzagaiada funciona com una escola. On seríem si no haguéssim comès errors i tot hagués sortit a cor que vols. Millor ni pensar-ho. ¿De què, si no, ens penediríem? Perquè tampoc és que la vida resulta molt interessant sense deplorar –quan ja és tard– l’haver fet alguna cosa bastant malament. El món descansa sobre disbarats. «Sense disbarats és probable que no passés mai res», escriu Dostoievski a ‘Els germans Karamàzov’. 

Això no significa que no sigui preferible, i més bonic, revertir l’error. No en el sentit d’haver-lo comès, demanar perdó i posar un encert al seu lloc, com en una fe d’errors, la qual no està exempta de bellesa. De fet, em passa pel cap una disculpa magnífica que va demanar ‘El País’ després que apareixés en una columna de Julio Llamazares un «Matutes matándose» on havia de dir «mutatis mutandi». 

Però no. Em refereixo a revertir un error textualment. ¿No seria meravellós que, just després de caure en l’error, poguessis caminar cap enrere, desfent-ho tot fins a arribar a aquell instant del passat en què la teva acció comença, i encara no va aparèixer la fallada? En computació és possible. Escrius una mica malament i amb la tecla ‘Deshacer’ tornes el text al seu estat anterior. I si et penedeixes que estigui bé, prems ‘Rehacer’ i recuperes els errors. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

A ‘Matadero cinco’, de Kurt Vonnegut, cap a la meitat de la novel·la, el protagonista, Billy Pilgrim, es posa a veure una pel·lícula cap enrere. És un film sobre els bombardejos americans en la Segona Guerra Mundial. L’efecte és fascinant. Produeix enyorança dels impossibles, com el de desfer certs actes i començar de zero, però aquesta vegada d’una altra manera, perquè el final sigui feliç. Pilgrim veu com els avions nord-americans, plens de forats, homes ferits i cadàvers s’enlairen cap enrere en un aeròdrom anglès. Volen cap a una ciutat alemanya en flames, on els bombarders obren les comportes de les bombes i exerceixen «un miraculós magnetisme» que encongeix els incendis i els comprimeix en contenidors cilíndrics d’acer, alçant-los fins al ventre dels avions. A l’arribar a la base, els cilindres s’envien de tornada als EUA, on hi ha fàbriques que separen els seus perillosos components en minerals. Al principi de la pel·lícula, els pilots tornen els seus uniformes i es converteixen en estudiants d’institut. I Hitler, segurament, es transforma en un nadó, pensa Pilgrim.

Notícies relacionades

No acaben així les guerres. Però és bonic somiar que, un dia d’aquests, Putin surt del ventre de la seva mare i al cap es converteix en un poeta de l’experiència, fins i tot en una editora anomenada Natasha. No podem sinó conviure amb l’error, acostumar-nos-hi, gairebé no veure els seus defectes, com el dia que, després d’un esforç titànic per vestir la meva filla, vaig comprovar que li havia posat les dues cames pel mateix camal dels pantalons, i la vaig deixar passar el dia així, incòmoda, amb tal de no desvestir-la i tornar a vestir-la.