La nota Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Pablo Casado: ¿per què l’han abandonat?
Vox pujava i els barons no l’aguantaven. Però pitjor, el 67,4% dels electors del PP ja deien tenir poca o cap confiança en el president del partit
En el seu recent llibre ‘Política para adultos’, Mariano Rajoy diu: «L’hiperlideratge que generen les primàries desemboca en situacions menys democràtiques [...] el debat intern, les diferències de criteri, les diferents sensibilitats deixen de tenir sentit [...] perquè el líder elegit pels militants és el seu únic intèrpret». I conclou: «L’experiència de les primàries ha demostrat que tenien molt més de populisme que de millora de la qualitat democràtica dels partits».
Tenint en compte que el PP només ha elegit en primàries Pablo Casado, que avui confirmarà la seva renúncia davant la junta directiva del partit, està clar que l’expresident ja condemnava fa setmanes el lideratge del seu successor. El ridícul davant Isabel Díaz Ayuso, amb manifestació en contra seu de 3.000 persones davant la seu de Génova, ha sigut una espectacular explosió que ha fet esclatar les costures del partit, però només ha sigut l’última gota. El xoc entre els barons del PP i Casado i el seu braç executor en el partit, Teodoro García Egea –que volia relegar-los a un paper secundari– venia de lluny. I al final ha sigut una conjunció dels barons amb més poder (el gallec Núñez Feijóo, l’andalús Moreno Bonilla, el castellà Mañueco i la mateixa Isabel Díaz Ayuso) la que l’ha liquidat.
Ja no l’aguantaven. No només perquè Vox es refermés com un gran competidor a la dreta –una cosa que pot ser difícil d’atallar–, sinó perquè la línia essencial del seu missatge, l’acusació a Sánchez de ser un okupa il·legítim de la Moncloa, que trencava Espanya i la portava a la ruïna, alimentava el discurs catastrofista de l’extrema dreta. I els errors eren repetits. El penúltim, l’avançament electoral a Castella i Lleó, per infravalorar Ayuso i demostrar que Sánchez estava terminal, només va aconseguir que Vox saltés d’un a 13 escons. ¿Es podia disparar millor contra un mateix?
Però la immaduresa de Casado –un líder afable en el tracte privat– era notòria. Va nomenar portaveu parlamentària Cayetana Alvárez de Toledo, que va arribar a dir, com a candidata per Barcelona, que no tenia obligació constitucional de parlar català, cosa que és pitjor que presentar-se per València i mostrar menyspreu per la paella. I després de ser destituïda va escriure un llibre que deixava Casado com un ningú. També es va entossudir a imposar Isabel Díaz Ayuso com a candidata per Madrid. Ayuso va tenir més èxit electoral que Cayetana, però no li ha sortit replicaire, sinó que li ha preparat la cadira elèctrica.
Entretots
Però és el mateix electorat del PP el que –malgrat que la premsa conservadora ho callava– ja no creia en Casado. No és un moment en què els líders polítics –sobretot si han governat en temps difícils com la pandèmia– siguin apreciats. Potser per això el 66,4% dels espanyols diu, segons el CIS, que té poca o cap confiança en Sánchez. El que és més estrany i molt significatiu és que el nombre d’electors del PP que manifesten poca o nul·la confiança en Casado sigui encara superior, el 67,4%. La desconfiança en Casado dels votants populars és fins i tot una mica superior a la de la totalitat dels espanyols, votin el que votin, a Sánchez.
Amb aquests números era impossible que els barons del PP, més pragmàtics perquè estan obligats a la gestió, no aprofitessin l’ocasió –l’èxit de Vox a Castella i Lleó i el conflicte amb Ayuso– per forçar el canvi en el lideratge del PP. I el doctrinari Casado, que es va rebel·lar contra el pausat Rajoy, serà rellevat pel pragmàtic Núñez Feijóo (gallec com Rajoy) que no es va presentar el 2018.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
