PP, Vox i Moreno Bonilla

Per la seva banda, Vox no podia aparèixer –i menys davant d’unes imminents andaluses– com una pedra a la governabilitat. Una cosa és voler canalitzar el màxim de vots d’una dreta sense complexos i, al mateix temps, el de tota la protesta contra el sistema, i una altra fer repetir eleccions i convertir-se en un agent de desordre. A més, Abascal ha de fer front a la contestació de qualificats exdirigents com Espinosa de los Monteros i, després de la derrota d’Orbán a Hongria i la guerra de l’Iran, el trumpisme espanyol –com el d’altres països– ha perdut glamur. El 20% dels vots que molts analistes preveien, davant el 13% de les últimes legislatives, és ara més problemàtic.

Per això Vox ha firmat. Guardiola i Azcón seran presidents, però ells tindran més força amb la vicepresidència i carteres de pes. Ja no són un soci menor. I a més han aconseguit que el PP s’empassi "la prioritat nacional", d’arrel lepenista: que els espanyols tinguin preferència en l’accés als beneficis socials i la vivenda protegida. Tot i que el PP afirma que "la prioritat nacional", tal com la defineix el pacte d’Extremadura, no és la dels espanyols sinó la d’aquells que tenen més arrelament.

Amb l’arrelament, el PP vol no caure en la inconstitucionalitat ni tampoc assumir les tesis de l’extrema dreta, però la diferència sobre el significat de "prioritat nacional" permetrà a Vox posar, quan vulgui, moltes traves a la governabilitat. I la debilitat i inconsistència dels pactes subscrits ja s’ha vist al Congrés dels Diputats. Vox va presentar una moció amb el seu concepte de prioritat nacional, que incloïa l’expulsió (remigració) dels immigrants il·legals, amb un discurs tremendista del seu portaveu, Ignacio de Hoces. El PP hi va intentar una esmena, però Vox no la va acceptar i, al final, el PP hi va votar en contra. Feijóo va fer el que havia de fer per evitar ser homologat amb l’extrema dreta. Però queda clar que "la prioritat nacional" serà una font d’embolics i conflictes.

Feijóo sap que un líder de centredreta ha d’oferir alguna cosa més que una aliança inevitable amb l’extrema dreta. ¿Governar amb Vox a Espanya quan és el partit de Magyar, impulsat pel PPE, el que ha fet fora Orbán del poder? ¿I quan Merz prefereix a Alemanya una coalició –que no és còmoda– amb l’SPD a qualsevol acord amb l’extrema dreta?

Per això les eleccions andaluses del 17 de maig tindran rellevància. Andalusia és la primera comunitat en població, la que més diputats envia al Congrés i va ser territori PSOE durant gairebé 40 anys. Moreno Bonilla, que ja ha governat dues legislatures i encarna el corrent més pragmàtic del PP (prefereix l’organització a l’èpica i la confrontació) sembla que guanyarà amb amplitud. Les enquestes li donen una mica més del 40% del vot, davant poc més del 20% del PSOE. I hi ha els que diuen que el seu estil recorda el de Manuel Chaves. Però repetir majoria absoluta és complicat. Necessitaria 55 diputats (ara en té 58), però tot dependrà dels vuit últims escons de les vuit províncies andaluses.

I Moreno Bonilla ha afirmat amb rotunditat, en una sessió a La Razón, a Julián Cabrera, director d’informatius d’Onda Cero: "El meu objectiu és governar sense Vox, en qualsevol cas, amb majoria o sense majoria". D’acord.

Notícies relacionades

El tecnofeixisme treu el cap

Pelicot mereix el seu espai per Sant Jordi

Però si és "sense majoria" –excepte rectificació total d’Abascal– implicaria buscar una abstenció del PSOE en la segona votació de la seva investidura. No seria un plat de gust ni per a Sánchez ni per a Feijóo.

¿Pot Andalusia canviar la política espanyola?