Un any des de les eleccions catalanes Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Aragonès i les trampes al solitari
La negativa a reconèixer que el procés va fracassar i a interrogar-se sobre el perquè d’aquest fracàs és el taló d’Aquil·les de l’independentisme. La divisió de la societat catalana avui està més enquistada que fa una dècada
La conferència que Pere Aragonès va pronunciar dilluns contenia apel·lacions positives a amplis consensos socials, però aquestes crides van quedar llastades per les trampes al solitari que l’independentisme es fa a si mateix des del fracàs del procés. Trampes sobre la suposada unitat de la societat catalana entorn de les reivindicacions independentistes –la ‘Catalunya sencera’ va ser el lema més repetit–, sobre la unitat independentista, i sobre les causes de la deriva autoritària de la política espanyola i el diàleg amb l’Estat. És bo que Aragonès al·ludís a la ‘Catalunya sencera’ com a destinatària de les seves paraules i de la seva obra de Govern. I el cert és que, del decàleg programàtic que va anunciar, la majoria dels punts són assumibles per àmplies majories. Incloent la defensa del català, que pot suscitar «amplis consensos» (un altre lema de la conferència). No obstant, Aragonès va incloure en aquest decàleg l’amnistia i l’autodeterminació, obviant tot el que ha plogut a Catalunya en l’última dècada. La negativa a reconèixer que el procés va fracassar i a interrogar-se sobre el perquè d’aquest fracàs és el taló d’Aquil·les de l’independentisme. Reduir-ho tot a la negativa de l’Estat i la repressió condueix a una altra trampa: no adonar-se que aquest fracàs té relació, també, amb el fet que les reivindicacions independentistes no comptaven, i no compten, amb el recolzament de la ‘Catalunya sencera’. El president català va obviar que la divisió de la societat catalana avui està més enquistada que fa una dècada. Sense recosir aquesta fractura res és possible, i no és possible recosir-la desempolsegant una estratègia que va fracassar.
Entretots
Més evidents es van fer les trampes en el solitari sobre la unitat independentista i la necessitat de superar la dicotomia entre herois i traïdors. I no només perquè ningú de la CUP acudís a la cita, o perquè hi fos Laura Borràs, acabada de tornar de la Meridiana. És bo, per a l’estabilitat del Govern, que el president treballi per a la unitat entre els dos socis, però no pot apel·lar a aquesta unitat sense obviar l’existència de l’entramat parainstitucional creat per Carles Puigdemont des de Waterloo. Aquesta unitat no existeix ni als pobles, on ha començat la batalla per a les municipals, ni en el Govern (com es va veure en el tema de l’aeroport), ni en el Parlament (com es va comprovar en el tema Juvillà), ni en el Congrés dels Diputats, (on els dos grups parlamentaris van per lliure), ni en el paper que han de tenir artefactes com el Consell per la República. No existeix unitat, ni poden existir, almenys en els pròxims mesos, aquells que disten d’unes eleccions que seran una batalla a mort pel poder local entre Esquerra Republicana i els seguidors de Puigdemont.
L’última de les trampes de la conferència d’Aragonès va tenir més interès. Aquella que pretén que l’independentisme no té cap responsabilitat en l’ascens de l’extrema dreta a Espanya. Aragonès no podia eludir el resultat de les eleccions a Castella i Lleó, però ho va fer recorrent a un sofisma tan fals com perillós: el que ha passat a Catalunya durant els últims deu anys no té res a veure amb l’ascens de l’extrema dreta. És més, segons el president, l’única manera de frenar l’ascens de Vox i evitar un Govern de les dretes espanyoles és atendre les reivindicacions de l’independentisme català. Què va ser primer, ¿l’ou o la gallina? ¿El desafiament independentista o el de Vox? Aragonès va utilitzar el vell argument de l’esquerra radical europea adaptant-lo al seu relat independentista. La dreta es fa forta quan l’esquerra renuncia a la revolució. Vox suma dos dígits en moltes eleccions perquè Pedro Sánchez s’acoquina i no acorda un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. No hi ha ou sense gallina i viceversa. I l’independentisme no es pot sentir aliè a l’onada reaccionària que recorre una part de la societat espanyola. Hauria sigut útil que Aragonés expliqués que pensa fer front a aquest perill, a més d’exigir, legítimament, que Sánchez mogui fitxa a la taula de diàleg. Però com que havia basat la seva conferència en l’axioma segons el qual Espanya no té remei, no es va sentir obligat a fer-ho. Més trampes al solitari.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
