Thelma i Louise no van de bars

¿Com haurien portat Thelma i Louise la pandèmia? Mesos confinades a les seves cases respectives. Després, que si el toc de queda, que si tanquen, obren o entreobren restaurants. Res de copes nocturnes. I ara soc contacte d’un positiu. I vaig ofegada en el teletreball. Millor un altre dia. Perquè vaig en pijama i tot em cansa i ja no puc surfejar tanta onada. Sí, ja ho sé, potser estic una mica depre.  

I potser una d’elles s’ha tornat antivacunes. O viu en l’angoixa permanent i malgasta litres de gel hidroalcohòlic i al seu bolso porta sempre tres mascaretes de reserva, per si de cas. ¿Per si de cas, què?, li pregunta la seva amiga. I ella calla, perquè si comencés a parlar li retrauria que no porti una FFP2. ¿Però tu no has vist la incidència acumulada? ¿I ja t’has fet un antigen abans de venir? ¿I no podies venir caminant, en comptes d’agafar el metro? ¡Morirem tots! 

Sabem que la pandèmia ha posat a prova la vida en parella, en família, en pisos compartits... També com ha trastocat la vida laboral. ¿I les amistats? La distància ha sigut un cop per als adolescents, en un moment vital en què necessiten la socialització. Per contra, també han proliferat noves amistats, potser tan circumstancials com la situació a la qual ens hem enfrontat. Relacions a través de les xarxes, puntualment unides per l’excepcionalitat. Però ¿i les llargues amistats? Aquestes que sumen anys, lustres, fins i tot dècades. Amistats inqüestionables. Sostingudes per mil episodis compartits i la inèrcia vital.  

Les amistats s’embasten amb fils de presència i distància. Són allà, la seva existència ens aporta seguretat, acompanyament, protecció. Alhora, ens deixen aire. No pesen. No envaeixen. Il·luminen. Nodreixen. El problema ha arribat quan una plaga ha caigut sobre nosaltres. Cada un ha suportat l’angoixa, la pèrdua o el cansament com ha pogut. Un aguant més particular que compartit. Sovint, agafat amb pinces. Un equilibri massa fràgil per resistir un qüestionament diferent. Si no sempre era fàcil mantenir l’harmonia pròpia, adequar-la a un ritme aliè representava un doble esforç. La balança entre presència i distància s’ha desequilibrat.  

Fa uns mesos –o un any ja, que difícil que és controlar el temps pandèmic– es parlava de l’explosió social que vindria. Ànsies de confraternització i de llibertat sexual. Ara, com un símptoma més de la fatiga pandèmica, amb prou feines es parla del tema. Potser estem massa cansats fins i tot per imaginar-ho. Com en els feliços 20, deien. ¿Què són dos anys de virus davant els ritmes de la història? En aquesta època narcisista, plena d’urgències i impostura, dos anys són diverses vides.  

Notícies relacionades

Finançament, ni tan poc, ni tant

Aplicar la llei amb tot el rigor

La pandèmia ens ha internat en un túnel profund, ¿què haurem perdut a l’emergir? La soledat s’ha fet més profunda, ha trobat mitjans d’enganxar-se a les nostres ombres. Amb ella, també les malalties mentals. La reducció d’experiències compartides ha fet efecte. Thelma i Louise no han pogut brindar amb margarides i xupitos de tequila. Durant massa temps, no han vist la seva alegria, les seves pors, el seu avorriment reflectits al rostre de l’altra. La complicitat s’ha esfilagarsat. I potser costa trobar l’ànim per recompondre l’esquinçat. Potser no eren tan amigues, diuen alguns amb aquesta ànima de mercader que utilitzem per mesurar la utilitat de tot. Material d’un sol ús el que no arriba a la transcendència, la profunditat òptima. Però el fútil també és important. Perquè les tonteries compartides ajuden a desfogar-se, a desdramatitzar, a deixar d’observar-se –i jutjar-se– constantment a un mateix.

No fa falta afegir més duels a les estadístiques del perdut.