Trànsits

   -Juanjo, la teva mare...

No va haver d’afegir res més perquè la meva mare feia una setmana que estava en coma. Esperàvem la notícia d’un moment a l’altre i es va donar en aquell instant, a les deu del matí d’un dimarts d’hivern. Feia fred i sol. El meu cap em va tocar l’espatlla en un gest de solidaritat.

   -Ves-te’n a casa.

Vaig recollir els papers, vaig passar pel meu despatx per deixar les coses en ordre i em vaig dirigir a l’aparcament.

Els relats sobre la mort dels pares tenen el mateix grau de senzillesa que d’eficàcia. El seu òbit sol donar-se enmig de la vida quotidiana. El més normal és que la notícia interrompi una activitat banal. Potser estàs fregant els plats quan sona el telèfon. Potser acabes de sortir de la dutxa quan truquen a la porta. És possible que estiguis veient un telenotícies. En tot cas, el temps es congela quan escoltes les paraules fatals. Vull dir que pateixes una espècie d’atac de rellevància pel qual ets conscient de la mosca que acaba de posar-se a la vora de la taula o de la lleu brisa que ha mogut les cortinetes. De vegades, aquestes cortinetes les ha mogut el mort o la morta a l’anar-se’n.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

A mi em fascinen els relats sobre la mort dels pares, perquè solen ser curts i precisos. En ocasions, tot i que hagi passat molt temps, s’expliquen en present: «Jo acabo d’agafar a l’autobús i sona el mòbil. Observo a la pantalla que és el meu germà. Malament rai, em dic. El papa acaba de morir, em diu. No sé si baixar a la següent parada o continuar, perquè he oblidat on vaig».

Aquest tipus de present rep, en la preceptiva literària, el nom d’‘històric’. La mort dels pares mai deixa de succeir, per això tants recorren, per explicar-la, a aquell temps verbal. Un altre dia els explicaré el trànsit del meu pare.