A contrallum
Escorces innecessàries
Meta i les altres empreses tecnològiques (i no tecnològiques) acomiaden gent amb l’eficàcia amb què les maquinetes de fer punta generen encenalls. De petit em fascinava aquell moment en què l’afilallapis produïa una espiral de pell de fusta. M’interessava, més que la mina, aquella mena d’escama fràgil amb forma de bucle. L’encenall feia olor i tenia gust de fusta, evocava l’existència del bosc dels contes. La mina, que semblava venir de les profunditats de la terra, no era res sense ell. Em criden l’atenció les màquines productores d’encenalls. La serra elèctrica o la llima, fins i tot la de les ungles. Els encenalls, antigament, anaven a les escombraries. Avui s’aprofiten per fer pèl·lets, adobs, què sé jo. Ens preocupa reciclar el que es perd. ¿Què fem, però, amb els encenalls de la humanitat? ¿Què fem amb la gent que és expulsada als marges del sistema per aquestes oficines de recursos humans que tracten homes i dones com a residus de l’activitat econòmica?
¿En quin moment es va començar a mirar els acomiadats com a sobres? ¿Des de quan s’actua amb ells com les cintes transportadores amb aquells productes defectuosos que cauen per una trapa sense que s’aturi la cadena i sense que sapiguem on han anat parar? L’inquietant és la naturalitat amb què assistim al procés. Llegim que milers de persones perden la feina de la mateixa manera que consultem el temps: amb una barreja de curiositat i distància. Demà plourà, demà passat n’acomiadaran deu mil més. Ens hem acostumat que la intempèrie, en lloc de l’excepció, s’hagi convertit en la norma.
N’hi ha prou, però, amb una alteració mínima perquè el mecanisme es torni visible, perquè un dia el que cau per la trapa ets tu o el teu pare o la teva cunyada. Llavors descobreixes que ja ni tan sols hi ha marge: no hi ha un lloc per anar quan et llancen fora del text. Perquè el text ho ocupa tot. El sistema ha crescut tant que ha acabat per confondre’s amb la realitat. Potser per això alguns multimilionaris somien amb Mart. No perquè vulguin conquistar un altre planeta, sinó perquè intueixen que aquest (tanta és la seva voracitat) comença a quedar-se’ls petit.
