A Contrallum
Respectar les normes
MALS HÀBITSEN BAIXADA3 A República Argentinaamb Velázquez s’han produït sis atropellamentsen 17 mesos. Els cotxes es confieni giren a l’esquerra sense pensarque allà trobaran un pas de vianants. Igualque a l’avinguda de Sarrià, un semàfor obligaria els vehiclesa aturar-seabans del pas zebra. /
Hi ha més deliri en la realitat consensuada que en les bogeries diagnosticades. Ho vaig advertir aquest matí mentre esperava que el semàfor es posés verd en un pas de vianants sense trànsit. Un encreuament que semblava més imaginari que real, un encreuament orwel·lià, metafísic. Es tractava d’un semàfor posat allà per error o com un assaig dels poders públics per mesurar el grau de submissió dels contribuents. Tot i així, tres vianants obedients ens vam quedar aturats davant una ordre lluminosa d’origen i sentit desconeguts. Em vaig fixar en els altres dos: una dona de mitjana edat que mirava el mòbil amb la devoció de qui consulta un oracle (potser llegia l’horòscop per saber què esperar de la jornada) i un jove amb auriculars que assentia lleument, com si algú li dictés instruccions des de dins del crani. Cap semblava disposat a passar en vermell, si bé el món estava completament verd.
La realitat consensuada té una virtut inquietant: no necessita ser certa, només compartida. Si prou persones creuen que alguna cosa és així, ho és, almenys en termes operatius, que no és poc. El valor del dòlar, per posar un exemple, depèn només de la confiança que hi dipositem. En l’actualitat, no té més suport que aquest, el de la confiança. I el mateix podríem dir de l’euro o de la lliura esterlina. Si per hac o per bé es trenqués aquesta confiança, els bitllets que la suporten tornarien a ser pura cel·lulosa impresa. Ha passat al llarg de la història (vegeu la bombolla especulativa de les tulipes a l’Holanda del segle XVII). Però ningú ha ingressat mai en un psiquiàtric per adorar els diners ni per sobrevalorar les tulipes.
Notícies relacionadesEl semàfor va canviar per fi a verd i vam creuar tots tres amb expressió d’alleujament. Em vaig preguntar què hauria passat si un de nosaltres hagués desobeït el mandat lluminós. Probablement, els altres dos haurien pensat que estava una mica trastornat. Hauríem diagnosticat d’anòmala una conducta perfectament raonable.
El seny, doncs, consisteix a veure la realitat com els altres (en molts casos, com la veu Netanyahu). I això té alguna cosa de conspiració. Una conspiració que, com totes, exigeix disciplina: la de no transgredir una norma per idiota que sigui.
