Colau o per la boca mor el peix

Com que el seu codi ètic (el de Colau, no el de Collboni) exigeix dimitir després d’una imputació, els seus adversaris li demanen que doni exemple. Normal, és el que passa quan acabes per ser víctima del teu propi zel, al punt que es carrega la presumpció d’innocència. Colau no dimitirà perquè fer-ho seria tant com admetre la seva culpa i, mentre no es demostri el contrari, és innocent i no renunciarà a continuar sostenint la vara d’alcaldessa. La mateixa que, després de ser superada per Ernest Maragall, tampoc va dubtar a retenir recorrent als vots (‘fons black’ els va anomenar) d’aquells que va repudiar en qualsevol circumstància. Si llavors les seves paraules van ser foc d’encenalls, ara la seva vehemència ètica també.

Si llavors va prioritzar seguir a la plaça de Sant Jaume, amb més motiu no renunciarà ara per un compromís que, si es materialitzés, podria ser manifestament injust. Per molt que fos no només un compromís beneït, entre d’altres, per la seva formació política. També una ostentació de maneres ostentosa.

Al seu dia, la dimissió preceptiva per una imputació per corrupció pretenia lidiar amb l’increment escandalós de càrrecs públics (sobretot del PP) processats i que es mantenien en el càrrec. ¿Tenia sentit? Doncs probablement sí i vist amb els ulls puerils del que res havia gestionat, sens dubte.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

El que no treu una veritat succinta. Tot aquest procedir exemplaritzant es veu meridianament clar quan s’exigeix al proïsme, més si aquest és un adversari amb la taca de la sospita. Però prendre model un mateix és prou difícil. A més, quin dubte hi ha que l’equip de Colau –quant a subvencions es refereix– va voler ajudar aquells que creia que havien de ser ajudats –per necessitats– amb la capa dels diners públics. No els càpiga el menor dubte que, sense cap ironia, així és.

Qualsevol revisió escrupolosa és susceptible de generar dubtes. I qualsevol denúncia té la possibilitat de semblar precisa. Aquests dies ho veiem en els relleus en la direcció dels Mossos. Molt soroll per a res. A més, l’assetjament –mediàtic i, en particular, judicial– s’ha multiplicat a Espanya amb l’ús i abús de l’acusació particular. Sovint, també, amb promotors especialitzats i interessos propis o opacs, allà hi ha Vox o Manos Limpias. Tot i que es pot dir, per ser justos, que d’aquesta prerrogativa també ha tret profit l’esquerra més extrema. I esclar, tal faràs, tal trobaràs.