La guerra civil a l’Iran

Poden clamar amb tanta vehemència com vulguin, el règim teocràtic iranià no té res a fer davant la brutal maquinària de guerra que representen els exèrcits d’Israel i els Estats Units, tecnològicament molt superiors. El màxim que està en condicions de fer l’exèrcit iranià és en respondre agònicament amb un llançament tant desesperat com imprecís de míssils i drons que sense cap mena de dubte anirà a la baixa a mesura que l’aliança Trump-Netanyahu premi l’accelerador. O senzillament vagin progressivament destruint totes les bases militars iranianes fins a deixar l’Iran amb una capacitat de resposta cada cop més minsa i casolana. Aquesta és una guerra que es lliura des de l’aire. Com la de Gaza, de fet. La força aèria iraniana acabarà més malmesa que la siriana i l’egípcia a la guerra dels Sis Dies i les seves bateries antiaèries polvoritzades.

Notícies relacionades

L’endemà del 23F

El jovent, més masclista

Però altra cosa és que sense una invasió terrestre pugui caure el règim dels aiatol·làs. Conscients d’aquesta magnitud, l’aliança Trump-Netanyahu crida ara a la ciutadania desafecta a prendre les armes i iniciar una guerra civil. No ho diuen així d’explícitament. Però és precisament això de què estem parlant. Com a Líbia o com al vesper sirià en el seu dia. O fins i tot com a l’Iraq o l’Afganistan, només que en aquests casos sí que van posar centenars de milers de soldats sobre el terreny.

És just preguntar-se, però si Líbia està millor ara o amb Gaddafi. La mateixa pregunta és vàlida per a la resta. És a dir són ara països més segurs i la seva gent gaudeix de millors condicions de vida o tal vegada les guerres civils han acabat amb senyors de la guerra arreu i amb una població més empobrida que mai?