Geopolítica Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

¿Però què dimoni fem a Ucraïna?

L’ànsia de Pedro Sánchez per acontentar el president Biden va recordar perillosament la submissió desesperada que mostrava Aznar a Bush just abans que aquest l’acceptés en el selecte club de les Açores

3
Es llegeix en minuts
¿Però què dimoni fem a Ucraïna?

MONCLOA / BORJA PUIG DE LA BELLACASA

Cal preguntar-se per què Espanya, podent tenir un perfil baix, prudent i secundari en la inquietant crisi d’Ucraïna, va preferir començar a gesticular a favor dels Estats Units en una reunió teatralitzada entre Albares i el secretari de Biden a Washington la setmana passada. Les ridícules presses del Govern espanyol per ser de sobte el primer de la classe a l’OTAN i l’amic més fidel dels americans va desembocar en l’enviament urgent i sobreactuat d’una fragata militar des d’El Ferrol fins al Mar Negre i en una frenètica ronda de trucades de Pedro Sánchez a múltiples líders europeus, que devien preguntar-se sorpresos a què venia tant frenesí espanyol. Per un moment, l’ànsia de Pedro Sánchez per acontentar el president Biden, que fins ara només li ha concedit una audiència de 15 segons en un passadís de l’OTAN, va recordar perillosament la submissió desesperada que mostrava Aznar a Bush just abans que aquest l’acceptés en el selecte club de les Açores: allà, poc després de posar els peus damunt la taula, Bush, Blair i Aznar van prémer el sinistre botó que es carregaria més de cent mil vides.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

El passat és un fantasma que de vegades torna en el moment més inoportú, i potser perquè les comparacions amb aquell tèrbol preàmbul de la guerra de l’Iraq començaven a fer-se inevitables, Pedro Sánchez va començar l’endemà a modelar el seu discurs, i vam sentir frases de l’estil «és el moment de la diplomàcia» i «apostem pel diàleg per resoldre la crisi». Sens dubte, en el seu rampell inicial el president somiava amb el premi d’una audiència de Biden que compensés la desatenció anterior, i també amb la cimera de l’OTAN del pròxim juny que se celebrarà precisament a Madrid. I per descomptat hi ha una emergència energètica, la voluntat de parar-li els peus a Putin i tot el que vostès vulguin, però allò que va delatar la Moncloa no és el seu posicionament alineat amb la resta de països de la Unió Europea sinó la seva gesticulació exagerada. És possible que l’ideòleg a la Moncloa que va veure el conflicte d’Ucraïna com una oportunitat es cregui un geni de la geopolítica, però ja s’ha d’haver adonat que aquí no som davant un debat domèstic i virtual a l’estil de les macrogranges sinó davant una possible guerra en plena Europa de conseqüències devastadores.

A hores d’ara, i veient com a poc a poc el president comença a modular, per no dir recular, respecte a l’entusiasme inicial, sembla que algú ha fet la reflexió que a Espanya el fantasma d’una guerra no és mai un assumpte menor. Molt de compte amb aquestes eufòries bel·licistes governamentals, que el 15 de febrer del 2003 van culminar en una brutal mobilització de més de tres milions de persones, que van suposar el principi del final de l’‘aznarisme’ i l’inici de tots els moviments socials que han marcat aquest inici del segle XXI. I per molt que Pedro Sánchez sigui un refinat funàmbul amb capacitat de pactar alhora amb qualsevol partit que no sigui el PP o Vox, sap perfectament que una intervenció activa en una eventual guerra a Ucraïna trencaria inevitablement l’acord amb Podem, a qui deixaria una autopista electoral de primera classe. És a dir: que per molt que s’hagi volgut construir la imatge d’un Putin diabòlic (com antany va ser la d’un Saddam Husein malvat) per justificar una guerra injustificable, aquesta vegada el camí a favor de la guerra té per sort molt menys recorregut. La guerra és una joguina massa perillosa com per anar grapejant-la amb tantes frivolitats.