El català és el nou 80%
Tot i que no ho sembli, el que va passar com una Diada plujosa, avorrida i amb poca afluència va tenir en realitat molta més molla del que sembla. Que s’hagin acabat els dies històrics no vol dir que el que passa no sigui transcendent. El missatge subliminar que contenia la Diada té a veure amb aquesta aparent apatia. Es confirma que Pedro Sánchez ha culminat la seva obra de refredar el procés, que dorm en una gèlida nevera política a l’espera d’un govern Armageddon del PP i Vox. Salvador Illa es reuneix tranquil·lament amb Puigdemont, Sílvia Paneque reivindica el seny, i la societat catalana sembla haver tornat al futur dels anys noranta. Tot té un estrany aire de pujolisme sense Pujol, amb el PSC ocupant còmodament l’espai que tan generosament li ha anat regalant la nova convergència de Junts, que a Catalunya mira de reüll cap a Aliança Catalana i a Madrid a la dreta patronal espanyola, dues aigües pantanoses en les quals és fàcil dessagnar-se. L’independentisme mira de no caure en la hipnosi del PSC, però les xifres d’assistents a la manifestació indiquen el contrari: la societat catalana compra avui qualsevol cosa que estigui als antípodes de la confrontació. Hem arribat a un punt en el qual el desitjable retorn de Puigdemont, que Junts somiava per arribar a l’anhelat momentum, serà celebrat fins i tot pel mateix PSC, però just pel motiu contrari.
Va ser molt significatiu que l’acte solemne d’homenatge a la senyera previ a la Diada es convertís en una espècie de restitució tranquil·la de la bandera nacional, després d’uns anys en els quals la institucional havia sigut l’estelada. Canvia l’estat d’ànim, canvien les banderes. I en aquest nou context, en el qual la independència ja no és majoritària, la defensa del català apareix com el gran nexe comú entre sobiranisme, el PSC, els Comuns i fins i tot la CUP. Defensar una llengua comuna que demana protecció institucional: aquí és on està ara, on s’ha desplaçat, aquell famós 80% de la societat catalana, que fa una dècada es posava d’acord per a un referèndum i que ara demana una cosa molt més elemental, com és protegir el seu propi idioma. Defensar una llengua és sens dubte menys emocionant que fundar un nou Estat, però és potser més realista. És cert que les mesures que han pres Salvador Illa o Jaume Collboni per impulsar el català superen fins i tot les dels mateixos governs independentistes de l’última dècada. El PSC ha vist en el català l’autopista ideal per on pot prémer l’accelerador que el condueix cap al perfecte centre. Davant un Madrid polaritzat i rabiós, Catalunya torna a recordar el vell oasi pujolista.
Cert, tot pot ser un miratge, perquè els grans corrents de fons no han desaparegut: l’independentisme pot haver deixat de ser majoritari, però continua sent molt important, el malestar social no para d’escalar i la ultradreta global embogida dona ales a la local. Per això el millor seria no deixar-se portar per les aparences. El que és segur és que són mals temps per a la lírica, però potser no tant per anar avançant.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
