Ucraïna, encesa

Putin és un nacionalista rus, perquè allà també n’hi ha, un home que pensa que la dissolució de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques va ser una tragèdia que va treure a Moscou el domini sobre dos milions de quilòmetres quadrats i va deixar Rússia reduïda al que Obama va anomenar una «potència regional». Per a Putin això va ser una banderilla de foc i per això vol recuperar l’estatus de gran potència recolzant-se en cartes tan poderoses com les seves Forces Armades, el seu potencial nuclear (1.500 ogives), el seu seient permanent al Consell de Seguretat i el seu dret de veto. I també la seva exportació de gas a una Europa que ho necessita perquè el preu de l’electricitat està pels núvols. Amb aquests elements juga fort a l’exterior i oculta debilitats internes com la seva escassa població, el seu PIB com l’italià, i la seva dependència exportadora de matèries primeres (gas i petroli). I ara ha decidit llançar un envit a Ucraïna.

A Moscou no li falten raons per fer-ho, però no té raó en la manera de fer-ho. Després que 12 països de l’extinta URSS s’hagin integrat a l’OTAN, el Kremlin ha traçat una ratlla vermella a Ucraïna. No acceptarà que aquest país entri o que aculli al seu territori armes dels EUA i de l’OTAN dirigides contra Rússia. Exigeix garanties que tampoc se li obriran en el futur les portes de l’Organització, vol que l’OTAN retiri les forces convencionals dels països Bàltics, Romania i Polònia, i, posats a fer, també pretén que se li atorgui un dret de veto sobre la possible aproximació de Finlàndia o Suècia (dos països neutrals) a l’OTAN si un dia desitgen fer-ho. També vol que els Estats Units no despleguin armes nuclears a territori europeu.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Són exigència inassumibles i així ho han dit els negociadors nord-americans després dels primers contactes, perquè afecten l’autonomia sobirana dels Estats i perquè resulten encara menys acceptables quan es fan sota la pressió de 100.000 soldats russos desplegats al costat de la frontera d’Ucraïna. Després de la desastrosa retirada de l’Afganistan, els Estats Units no poden permetre que es dubti de la seva resolució, perquè això enviaria un perillós senyal de debilitat que desmoralitzaria els aliats europeus i podrien conduir que la Xina s’equivoqués també sobre la fortalesa del seu suport a Taiwan. És a dir, que els EUA no poden cedir al xantatge rus sobre Ucraïna i el problema és que després de la que ha muntat, tampoc Putin pot retirar els seus soldats i fer-los tornar a Moscou amb les mans buides. Les espases estan en alt i una sortida podria ser ficar altres qüestions al cistell negociador sobre les quals hi hagués més flexibilitat. El president de l’OSCE creu que la guerra és possible.

En aquesta crisi els perdedors en principi són dos: Ucraïna i la Unió Europea. La primera, perquè ja ha perdut Crimea, i és probable que també perdi les «repúbliques de Donetsk i Lugansk», que cada vegada s’acosten més a Rússia, i perquè l’actitud russa li ha posat la por al cos i això influirà en el seu comportament futur, si és que no és pitjor. I la UE, perquè no ha participat en cap de les reunions que s’han fet per tractar d’aquest conflicte al cor d’Europa. És cert que ho han fet els seus països membres, però no la UE com a tal, i això posa una vegada més de relleu la seva debilitat per no tenir una política exterior comuna. El resultat de la crisi es decidirà entre russos i americans; mentrestant els ‘petits’ mirem des de lluny.